“Woodstock està petrificat; ara tot és diferent, hem canviat molt”

Per exemple, per degustar plats en l’“experiència culinària”. Serveixen vi en copes de vidre, cosa que no ja a Woodstock, sinó que en molts llocs dels Estats Units és un impossible. També hi ha el racó del gurmet, paraula que si es coneixia, estaria totalment prohibida en qualsevol jove contracultural de llavors.

Hi ha sofàs i hamaques a imitació de llits. Això és un altre nivell.

L’actuació de Bob Dylan arriba en un moment en què el paisatge sembla a una tela. A un costat, l’escenari, i a l’altre, les muntanyes.

Ja és de nit i de les palmeres en surt llum blanca, contrapunt a la il·luminació més predominant de vermells i blaus, i a l’explosió colorista d’una nòria. Aquesta tonalitat es reflecteix en algun núvol transitori, amb una lluna morada que emergeix enigmàtica. Una escena treta del realisme màgic.

La veu de Dylan arriba trencada. Com que li va agafar per projectar a les pantalles gegants imatges en blanc i negre de l’existència dels Estats Units, els que ocupaven el territori més allunyat –anomenat de les mantes– es van queixar que no l’havien vist. La seva figura es projectava tan lluny com la seva llegenda. Va començar amb Everybody must get stoned, i va continuar amb temes del seu catàleg clàssic, com Tangled up in blue, Highway 61 revisited, Make you feel my love o Masters of war, amb la qual es va acomiadar, sense acomiadar-se. En canvi, els Stones van exhibir un vestuari variat en els seus tons (vermells, verds, platejats). Una altra cosa. A més del dit, van treure artilleria pesant: Miss you, Gimme shelter, Sympathy for the devil, Brown sugar i Jumpin’ Jack Flash. El primer dels bisos va ser per a You can’t always get what you want, coral incorporada.

“Fa 50 anys que fem música i és impressionant que encara vingueu a veure’ns”, confessa un simpàtic Jagger.

No se sap si Dave Quick hi va poder assistir. Quick, de 66 anys, es passejava amb una samarreta blava i lletres blanques: “Petrified Woodstock”. S’explica. “La samarreta me l’han regalada. I sí, Woodstock està petrificat. Ara tot és diferent, hi ha més seguretat, hem canviat”.

No va poder assistir a aquella convocatòria del 1969 i, a poc més de dues hores de l’inici del Desert Trip, tampoc no sap si en gaudirà. El seu argument descriu a la perfecció l’esdevenir del destí.

“Espero que el meu fill, que viu a San Diego, em truqui i em digui que ha estat pare. Serà el meu segon nét. Em sembla que del milió d’assistents a Woodstock, no n’hi havia cap que esperés el naixement d’un nét”.

Diferent, sí, però quan els Stones arremeten amb la seva cançó final, el seu clàssic Satisfaction , en l’ambient predomina això:

Satisfacció.