Montoro i el cost zero
Cristóbal Montoro és un dels ministres més apreciats del Govern. Com a responsable d’Hisenda, representa la figura del gran recaptador, tan estimada pel contribuent en general. I, al sector cultural, ha sabut conrear amics per sempre, gràcies a les seves retallades, la seva tancada defensa de l’IVA cultural, el seu bombardeig de la llei del Mecenatge i els seus reiterats xocs amb el Ministeri de Cultura. Amb aquest perfil, podria començar ja a descansar. Però Montoro deu ser dels que creuen en la superació personal. I fins i tot la practica, com hem comprovat quan hem sabut que les partides pressupostàries per als Premis Nacionals de Cultura i per al Premi Cervantes estaven bloquejades.
No dubto que el Ministeri d’Hisenda haurà trobat raons tècniques per a aquesta mesura. Però afegiré tot seguit que justificar-la, ni que sigui per passiva o transitòriament, equival a disparar-se al peu. Per què? Doncs perquè ningú no comprendrà que es posin en qüestió guardons tan significatius. I perquè ningú no es creu que, finalment, deixin de concedir-se o dotar-se com cal.
Montoro no es fa un favor quan apareix com a instigador últim d’aquesta ostentació de gasiveria institucional. No l’hi fa tampoc al Govern al qual pertany, que ja té sobredosi d’embolics i no en necessita cap més. Menysprea, de passada, la gran figura de les lletres espanyoles. I menysprea, també, els futurs guanyadors dels premis, la contribució dels quals a la cultura mereix, segons s’infereix, menys recompensa que la dels seus predecessors.
Aquest episodi podria haver-se evitat. No li reporta res de bo al PP. Així doncs, per què l’ha tolerat? Aventuraré una hipòtesi: a hores d’ara, el PP ja deu creure que tota matusseria li està autoritzada i que tot el que fa té un cost polític zero i no amenaça en absolut la seva posició. Ha descobert que pot dur a terme una greu devaluació interior i continuar guanyant comicis. Que pot empalmar
Potser s’està escampant entre els comandaments del PP la sensació que poden fer el que els doni la gana
eleccions, sense formar govern, fins que els seus rivals s’embranquin en picabaralles intestines, s’autolesionin i li facilitin el camí. Ha induït als alts tribunals a resoldre les paperetes que hauria d’haver resolt ell amb un coratge polític que no té. I aquesta setmana els seus advocats han exhibit la calma necessària per demanar que se suspengués el judici del cas Gürtel, amb arguments similars als dels corruptes per compte propi que s’asseuen al banc dels acusats juntament amb acusats que militaven al PP.
Té tot això cost electoral per al PP? L’experiència ens indica que no. Així les coses, potser s’està escampant entre els seus comandaments la sensació que poden fer sempre el que els doni la gana. La qual cosa equivaldria a incórrer en una –una altra– gran irresponsabilitat. Tan gran com la d’una part majoritària de l’electorat disposat a continuar votant-lo i passar-l’hi tot per alt.