Qui podria matar un nen, encara que sigui un nen zombi?
Els monstres s’apoderen de Sitges amb ‘Colossal’, de Nacho Vigalondo
Una de zombis. Moltes de zombis. Zombis per tots costats.
El dia de la Zombie Walk és el moment en què un pot treure a passejar pels carrers de Sitges el mort eixelebrat i carnívor que porta a dins. Zombis amb ganes de festa, doncs. I també zombis a la pantalla. Amb títols com l’apreciable Train to Busan, del coreà Yeon Sang-ho, amb un tren que fuig dels morts imparables i salvatges a tota velocitat, fins a arribar a Melanie. The girl with all the gifts, de Colm McCarthy, del millor de la jornada zombi. Sense oblidar-nos, tampoc, de Let he rho s en zombi es, Seoul station, Miruthan i tantes altres de la marató zombi que ahir va ser en bona mesura el festival.
Mort el vampir com a símbol social –o almenys descansant a la seva tomba, després de l’estacada al cor per al gènere que al final ha resultat la saga Crepuscle– és el moment del zombi. Ahir Sitges n’era la prova. Però amagat, esperant el seu moment, que arribarà, hi ha altres monstres a l’aguait, molts. De monstres no en falten. Sitges no en va curt. Godzilla n’és un. Amb Shin Godzilla, directa del Japó, torna al festival l’immens llangardaix atòmic per arrasar-ho tot al seu pas. I també Godzilla torna a rugir en l’imaginari col·lectiu, encara que no ho sembli, en un film com Colossal, de Nacho Vigalondo, també del millor i més destacable de la jornada d’ahir.
Però abans de parlar d’aquests altres monstres, val la pena aturar-se un moment més en Melanie, pel que té de signe dels temps: aquests temps de “zombificació de la societat”, que diu el filòsof (i el col·lega Vallín).
Melanie explica la història d’una nena zombi en un món destruït a dentades (zombis). És una nena llesta, educada i sensible en la qual conviuen l’herència monstruosa i la humana. El seu món és un món destruït, en què paradoxalment els nens zombis s’erigeixen com l’única esperança. Qui pot matar un nen, encara que sigui un nen zombi?, parafrasejant Ibáñez Serrador.
La nena, Melanie, i la pel·lícula que porta el seu nom, totes dues, estan dominades per sentiments molt humans. Aquells sentiments que eliminen la idea del zombi com allò altre, allò sense nom: la representació de tot el perill. Seguint l’empremta de Maggie ,de Henry Hobson, amb Arnold Schwarzenegger com a pare atribolat d’un jove zombi, Melanie anuncia el zombi com un ésser malenconiós. Aquella malenconia que és un sentiment molt humà. La mateixa malenconia que també impregna Colossal, de Vigalondo, de la qual parlàvem abans.
Colossal sorgeix del desig d’ajuntar el que és impossible i el que és evident. I es mou amb comoditat per la fina i perillosa línia que separa l’absurditat de la genialitat. Segons el mateix Vigalondo, que ahir va presentar el film a Sitges després del seu pas pel festival de Sant Sebastià, “la idea amb què arrenca el film, si no comporta un arc emocional és una bestiesa”.
La idea: una batalla de monstres, desencadenada a l’altra punta del planeta. Aquest és el punt de partida. L’arc emocional el posen un assetjador de maneres suaus (Jason Sudeikis) i la seva víctima (Anne Hathaway). Pel·lícula imprevisible, doncs. Tan inclassificable com brillant. Els intèrprets, Sudeikis i Hathaway, són fonamentals perquè l’aventura arribi a bon port. “És la primera vegada d’un paper tan dramàtic per a un còmic com Sudeikis”, protagonista, amb Hathaway, d’una història tan antiromàntica, de dominació i assetjament, com aquesta. “Em sento molt orgullós quan em diuen que ningú no s’espera una cosa així”, explica el director i activista cultural de les xarxes socials que és Vigalondo, un director que fa de l’humor i de la ciència-ficció el seu millor instrument d’expressió. “No és una pel·lícula generacional”, insisteix.
El film ha tingut en Anne Hathaway la seva gran valedora. “Des que ella es va involucrar en el projecte, el finançament va ser senzill”, diu el director. No obstant això, desgraciadament Colossal encara no té distribució aquí.
Dia de monstres a Sitges, doncs. I dia de monstruositats prometedores, com són les pel·lícules rodades en 360 graus. El mateix Vigalondo parla d’un curt que ha rodat amb aquesta tècnica. El presenta a la Samsung Sitges Cocoon, el racó del certamen reservat al que es denomina realitat virtual. Tan sols es necessiten unes ulleres per submergir-se en l’acció i un telèfon per rebre dades. Potser és allà on resideix el futur. De Sitges i del cinema. Monstruós.
‘Melanie’ és una pel·lícula de zombis impregnada de malenconia
Vigalondo transforma una lluita de monstres en un exercici de crítica i tendresa