Manuel Viola, el retorn del boig assenyat
Lleida commemora amb una gran exposició el centenari del pioner de l’abstracció espanyola
Lleida obre la temporada artística amb una exposició al Museu d’Art Jaume Morera dedicada a Manuel Viola (Saragossa, 1916 - El Escorial, 1986), un dels noms més destacats de l’expressionisme abstracte espanyol. Es tracta d’un retrobament entre l’obra de Viola i la ciutat on l’artista va viure la seva primera joventut, amb la seva identitat real, José Viola Gamón, on va escriure els seus primers versos surrealistes i es va iniciar intel·lectualment amb els seus amics de la revista Art, Leandre Cristòfol, Enric Crous i Antoni G. Lamolla. El viatge d’Oniro, títol d’un poema de Viola, dóna nom a l’exposició que recorre l’aventura creativa i vital de l’artista.
El psiquiatre saragossà Javier Lacruz, crític i col·leccionista d’art, autor d’una monumental biografia de Viola, és el comissari de la mostra. “La majoria de quadres procedeixen de la col·lecció que Viola tenia a casa seva, els que no va voler vendre mai, amb títols tan importants com La Saeta, Ventana a la muerte, España aparta de mí este cáliz o l’últim que va pintar, La isla de los muertos”. La Saeta és el quadre que va obrir a Viola les portes del grup El Paso i que el va consolidar com el primer pintor informalista espanyol. “La seva obra no ha deixat de ser vigent i connecta l’art espanyol del segle XX amb les avantguardes de postguerra”, afirma Javier Lacruz.
L’exposició recorre la seva biografia, que és un autèntic remolí, des dels seus inicis a Lleida fins a l’Exposició Logicofobista, la Guerra Civil i el seu exili a França –on treballarà una temporada com a mosso de taller per a Picasso i Dora Maar al París ocupat pels nazis–, el seu aprenentatge pictòric, el seu retorn a Espanya i l’èxit internacional. “Viola sempre cau dret per molt difícil o perillosa que sigui la situació. És un home vital que, com diu el seu amic Francis Picabia: “Si alhora té una cita amb la vida i amb un quadre, sempre decidirà marxar amb la vida”. Sobreviu a la guerra a Espanya i a Dunkerke, a una detenció de la Gestapo i a la fam. Però és un revolucionari, un poeta que pinta, un intel·lectual combatiu que es mou entre els pintors i escriptors més importants del seu temps”. A París, Viola forma part d’un grup d’escriptors que mantenen el surrealisme en la clandestinitat al voltant d’una revista, La Main à plume, on comença a adoptar la identitat de Manuel, J.V. Manuel o Manuel Adsuara, en lloc del seu nom autèntic, José Viola Gamón. “Viola és un dadaista, un home atret per la marginalitat dels gitanos i que es planteja guanyar-se la vida com a torero amb el nom del Manguelo”, revela Lacruz.
Viola torna a Espanya a finals dels anys quaranta i torna a aprendre a viure en el seu propi país. Aconsegueix el suport entusiasta d’Eugeni d’Ors i connecta amb la cultura del seu temps. Es va amarar de quadres de Goya, de tauromàquia i de flamenc. “Era un home que es relacionava per igual amb gitanos, toreros, jerarques del règim o aristòcrates, i per això, certs sectors d’esquerra el miraven amb recel. Però ell vivia de vendre els seus quadres i els quadres els compra la gent amb diners”. Lacruz celebra el retorn dels quadres de Viola a Lleida. “Era un boig assenyat, un home de múltiples facetes, poètic, imbuït d’una bogeria sana. Els seus quadres són la construcció de la destrucció sense autodestruir-se”.