L’atracció de la pista de ball
Obra de consum veloç, atapeït de cançons que busquen enganxar amb melodies d’esquema simple i que, efectivament, enganxen des del principi si es busca senzillament un entreteniment. Aquest podria ser el to generalitzat de la reacció crítica davant la nova obra dels Kaiser Chiefs deu anys després d’haver despuntat com uns revitalitzadors de l’escena pop britànica. Sembla que les onze cançons que donen forma a l’àlbum estan confeccionades per a més glòria de la veu del seu inefable vocalista, un Ricky Wilson que ha esdevingut personatge mediàtic, i que la seva performance vocal és motiu de tota mena de comparacions (Take That, Leo Sayer...).
Tot i això, no tot és tan lleuger. En aquest sisè àlbum el seguidor de llarg recorregut de la banda es pot trobar amb un panorama que no li agradi, una ubicació entre els Kills i Coldplay que busca no complicar-se al terreny harmònic i rítmic. I també és evident que, igual que amb l’últim àlbum dels Coldplay, A head full of dreams, l’aroma disco s’erigeix en un vistós protagonista. Tot i això, la banda demostra que domina i amb un ofici brillant el terreny pel qual han optat, un pop sintètic molt ben executat –magnífics arranjaments de vegades gairebé imperceptibles– sobre unes composicions que destaquen precisament per una senzillesa plausible. I no hi ha dubte que hits en potència com Parachute o la infecciosa Good clean fun no estan precisament a l’abast de tothom.