El messies unànime
Apunt de fer cinc anys de la seva arribada a l’Atlètic de Madrid, Diego Simeone ha aconseguit una cosa que semblava impossible en el club més ciclotímic del món. No és l’èxit, sinó la continuïtat en l’èxit el que destaca en la relació entre l’entrenador argentí i l’equip que ara encapçala la Lliga. Des del Nadal del 2011, data de la destitució de Gregorio Manzano i la contractació de Simeone, l’Atlètic ha guanyat l’Europa League, una Copa del Rei, la Supercopa d’Europa i la Lliga, a més d’haver disputat dues finals de la Copa d’Europa en les tres últimes temporades. Des d’aquesta perspectiva, l’Atlètic s’ha convertit en la potència més imprevista del futbol mundial.
No li van faltar mai moments de fulgor a l’Atlètic, succeïts per llargs i dramàtics períodes de decepció. Va canviar cada èxit –va guanyar quatre edicions de la Lliga entre el 1960 i 1977– per una espècie de satisfacció masoquista. Recordava més les seves grans derrotes que les laborioses victòries. Encara sura alguna cosa d’aquella veta. Les recents derrotes contra el Reial Madrid a les finals de la Lliga de Campions s’assumeixen en part de l’afició com un signe del destí, la conseqüència lògica del gol de Schwarzenbeck en l’últim instant de la final del 1974. Aquella és la que més mal fa encara al seguidor, la que va impedir a l’Atlètic succeir l’Ajax i convertir-se en un gran d’Europa.
Tot i això, les desgràcies d’última hora a Lisboa i Milà no han significat la caiguda de l’Atlètic. Agradi o no l’estil de conducció de Simeone, un aspecte fonamental d’aquest període ha estat el rebuig dels vells fantasmes que tant de mal feien al club i els seus voltants, incloent-hi un sector del periodisme que analitzava l’Atlètic des d’una espècie de morbosa compassió. A través de Simeone hi ha hagut un gir absolut. El cèlebre pupas s’ha transformat en un equip orgullós, amb una confiança fanàtica en les seves possibilitats.
Aquest Atlètic està fet d’acer. Després dels empats contra l’Alabès i el Leganés, dos equips que acaben de pujar, en els primers partits de Lliga, l’Atlètic ha emergit com a líder del campionat, i tothom sap que serà molt difícil treure’l d’allà. Res a veure amb l’equip que va guanyar el doblet el 1996 i cinc anys després era a Segona Divisió. Sobre totes les coses, incloent-hi una manera de jugar que és infinitament més a prop del futbol italià que de la nova escola espanyola, Simeone va aconseguir des del primer dia una unanimitat clamorosa.
No hi ha precedents en el futbol espanyol d’un lideratge tan aclamat. Ni Cruyff ni Guardiola, caps visibles de dos períodes esplendorosos del Barça, no van generar un suport tan unànime. Ningú no discuteix, ni ningú no s’atreviria a discutir la figura de Simeone a l’Atlètic, en què oficia de president, entrenador i primer seguidor. Jorge Valdano acostuma a dir que Simeone entrena l’equip i l’afició del Calderón. És veritat. Forma part de la seva feina de líder màxim, el que li permet dirigir l’Atlètic sense que ningú no se li queixi.
A la gent matalassera li sembla bé tot el que fa Simeone. No fa gaire, poc abans del duel amb l’Sporting, va comunicar que havia retallat dos anys el contracte amb el club, una notícia dolorosa que podia provocar algun rebuig en l’afició. Al contrari. No havien passat deu minuts de partit quan es va escoltar el clam de l’afició: “Ole, Ole, Cholo Simeone”. És la mena de senyal que defineix l’actual Atlètic, l’imprevist colós que ha configurat el messies que va arribar de l’Argentina.
Ningú no discuteix la figura de Simeone a l’Atlètic, en què fa de president, entrenador i seguidor