“Va ser culpa de Raña i Noya...”
Fernando Alarza, favorit avui a la Mar Bella, es declara mitòman: el van inspirar els astres espanyols del triatló
Les rutines de Fernando Alarza (25) es trenquen cada vegada que ve a Barcelona.
El dia abans de disputar un triatló Alarza acostuma a provar les tres disciplines. Una miqueta de cada. Trota mitja hora, pedala tres quarts i neda 2.000 metres amb algun puntet de velocitat al final. Però a Barcelona... –Aquí hi ha un munt de compromisos publicitaris –m’explica a la recepció de l’hotel de l’organització, el Princess, just davant del Fòrum–. I em tenen amunt i avall.
Ens interromp un aficionat. Un triatleta amateur vol una foto amb el fenomen.
–Li fa res...? –em demana l’amateur, mentre m’allarga el seu mòbil. Els retrato junts. L’admirador sembla emocionat. Fernando Alarza sembla acostumat.
Els triatletes professionals ja són gent important al nostre país, esportistes molt reconeguts al món, que comença a ser molt ampli: 3.500 triatletes competeixen avui a la Mar Bella.
Alarza, bronze al Campionat Mundial de triatló que acabava fa tres setmanes, es declara: també és un mitòman.
–Jo vinc de la natació. En feia de petit. Però per a això has de ser molt bo. I la meva fisonomia no m’ajudava.
Alarza és prim. No tant com Mario Mola, però prim.
Ja se sap: l’esquena del nedador és ampla. Així abasta més aigua amb les palanques. El prim es troba en desavantatge, aquí.
Com que es veia en desavantatge, Alarza també corria. Era bo. Sense entrenar-se, disputava les victòries en cros. Va pujar a algun podi en campionats d’Espanya júnior. Un paio dur.
Però després va veure Iván Raña i Javier Gómez Noya i aleshores...
–Encara recordo Pequín 2008. Recordo a la tele Noya i Raña lluitant per la medalla. Em van fer somiar amb el doblet [se’ls va escapar: van ser quart i cinquè]. Allò em va tocar: ells en tenen la culpa. Com m’havia de pensar que vuit anys més tard jo mateix seria a Rio...? (va ser divuitè).
Aleshores, el 2008, el triatló ja havia entrat en l’imaginari popular. Lluny quedaven aquells temps de Banyoles. Un grapat de pioners nedant, pedalant i corrent al voltant del llac. No arribaven al centenar. Era a mitjans dels anys vuitanta.
–Ara ja ho veu –diu Alarza–: es tallen carrers, es gestiona la seguretat a l’aigua... Hi ha ciutats lluitant per organitzar aquest tipus d’esdeveniments...
–Em sembla una afició molt cara: la bicicleta, els neoprens, les sabatilles, tot el material... –li dic.
–Bé, com qualsevol hobby, no? Si t’apassionen els cotxes, fas el que sigui per tenir-ne un. D’entrada, has de fer un desemborsament fort. Però si no ho fas pel que t’agrada... –I hi dedica gaires hores? –No m’entreno les 24 hores del dia. Però les 24 hores estan pensades per al triatló. En general, m’entreno de sis a sis hores i mitja al dia. Però vigilo el que menjo. Després d’un entrenament m’estiro. Intento dormir deu hores al dia. Si no és de nit, vaig aprofitant la migdiada. Entrenament invisible, n’hi diuen.
Als seus hiverns a Talavera i a Pontevedra Alarza inverteix més temps en la natació que al gimnàs. A partir del febrer, s’esprem més a la bicicleta.
–I després vaig entrant en el tram a peu. En la fase de competició, totes tres disciplines estan molt més equilibrades.
–I un amateur quant de temps necessita?
–El que admiro d’ells és que treguin temps per entrenar-se quan tenen una feina i una família. El cert és que la modalitat olímpica i l’esprint tampoc no exigeixen tantes hores. Un parell d’hores al dia, de dilluns a divendres, ja van bé. I el cap de setmana, una mica més, una tirada llarga. –Això no és poc... –li dic. –Menys que això també val, per descomptat.
El criden del gabinet de premsa. Té un acte a dos quilòmetres de l’hotel. Diu que no l’esperin:
–Aniré en bici.
“El material del triatló és car, però si no inverteixes en les coses que més t’agraden...”
“Admiro que treguin temps per entrenar-se quan tenen una feina i una família”, diu Alarza