Sabadell i Popular es donen temps abans d’estudiar una possible fusió
Oliu i Ron intercanvien punts de vista en una trobada discreta a Madrid
Després de diversos mesos d’especulacions sobre possibles negociacions de fusió entre el Banc Sabadell i el Banco Popular, els presidents de les dues entitats financeres, Josep Oliu i Ángel Ron, van mantenir en els últims dies del mes d’agost passat una discreta trobada a la seu madrilenya d’una de les dues entitats.
La conclusió de la reunió va ser que calia “donar-se temps, veure com evolucionen les coses i parlar més endavant si l’escenari és més propici abans d’estudiar les possibilitats d’una hipotètica fusió”, asseguren a aquest diari persones coneixedores del tractat. “L’objectiu era veure si es donaven les circumstàncies per iniciar un procés previ que obrís les portes a una negociació. La conclusió va ser que, ara, no”, apunten les mateixes fonts. Mentrestant, cadascun d’ells buscarà, pel seu compte, millorar la seva rendibilitat i la seva posició relativa.
Els bancs, en general, passen per una etapa complexa. Els tipus d’interès negatius i la poca demanda de crèdit a terminis llargs, sobretot d’empreses, que no només no creix sinó que es desploma, enfonsen els seus marges, la diferència entre el cost dels diners i el que cobren pel crèdit.
A més, la nova regulació que s’està definint després de la crisi financera internacional per assegurar un nivell suficient de recursos propis (capital i reserves) amb què fer front a les insolvències i la volatilitat dels mercats també perjudica els seus comptes de resultats.
La sortida clàssica per a aquesta situació és escometre fusions, elevar la quota de mercat, reduir costos per poder plantar cara a competidors de més volum, una opció que impulsen des de Mario Draghi, el president del Banc Central Europeu (BCE), a Christine Lagarde, la gerent del Fons Monetari Internacional (FMI), entre els més destacats.
En la llista dels grans bancs espanyols, Sabadell, Bankinter i Popular ocupen les últimes posicions en el rànquing de les capitalitzacions borsàries de l’Ibex 35, com s’observa en el quadre que acompanya aquesta informació. Formen el nucli del que es considerava banca mitjana, però que actualment ja assoleixen unes dimensions considerables. Com a conseqüència de les circumstàncies abans esmentades, totes les entitats han registrat notables caigudes de preus de les seves accions durant els últims anys, un indicador del fet que els inversors creuen que les entitats valen menys del que indiquen els seus balanços.
En la seva trobada discreta en plena canícula, Ron i Oliu van exhibir, en un clima qualificat de cordial, les fortaleses de les seves respectives entitats, i van donar pistes sobre el que no veien tan clar de l’altra. El president del Popular va argumentar que després de la recent ampliació de capital per 2.500 milions d’euros, destinada en gran part a provisions, l’entitat disposa d’un adequat nivell de solvència i s’ha avançat a possibles imprevistos en la situació econòmica.
També va explicar que, com a part del procés d’ampliació de capital, els mercats tenen ara del seu banc una visió més completa i profunda que de qualsevol altre del país, incloent-hi el Sabadell. Per estar en la mateixa situació, el banc català hauria d’emprendre una mena de procés de recopilació d’informació (due diligence, en anglès).
Oliu, per la seva banda, va recordar que el seu banc ha emprès una important operació al Regne Unit, l’any passat va comprar el TSB per 2.350 milions d’euros, primer pas d’una expansió en aquell mercat. Per a aquella compra, el Sabadell també va dur a terme una ampliació de capital, en aquest cas de 1.600 milions d’euros.
De fet, Oliu va raonar que només una operació molt rendible el faria plantejar-se incrementar el seu negoci al mercat espanyol després d’haver explicitat als inversors la seva aposta per la internacionalització del negoci. I, pel que fa al Popular, va recordar que encara té en marxa el pla de vendes d’actius per uns 6.000 milions d’euros i està negociant una reducció de plantilla de 3.000 persones.
Així que la fusió que més rius de tinta ha vessat en els últims anys quedarà, almenys de moment, en simple hipòtesi.
Part de la pressió a favor d’una fusió entre les dues entitats procedia dels seus accionistes llatinoamericans, irritats per la caiguda del preu de les seves accions. Antonio del Valle, 4% del Popular, i David Martínez i Jaume Gilinski, 10% del Sabadell, que fins i tot van arribar a reunirse els tres en solitari. El primer ha deixat recentment el consell del Popular, però manté les seves accions, i els dos últims han acabat alineats amb Oliu.
Això no vol dir que no hi pugui haver altres operacions al mapa bancari espanyol. El fons públic propietari de Bankia i BMN, el FROB, ha proposat integrar les dues entitats, encara que el president de la primera, José Ignacio Goirigolzarri, s’ho planteja per ben entrat l’any vinent.
Santander, presidit per Ana Botín, i BBVA, encapçalat per Francisco González, també han expressat el seu desig de participar en fusions, si se’n produeixen.
Finalment, queden tres antigues caixes, ara bancs –Ibercaja, Kutxa i Unicaja–, que han de capitalitzar i reduir el pes accionarial de les fundacions que ara tenen el control. Per a elles, l’única sortida pot acabar sent l’absorció per algun dels més grans del sector.
AGOST En plena canícula els dos presidents van analitzar la situació dels seus bancs
SECTOR EN EBULLICIÓ
La tendència a les fusions rep l’impuls del mateix BCE