Londres mostra l’empremta de Caravaggio en l’art
La National Gallery de Londres dedica una exposició a la manera com Caravaggio va canviar la història de l’art, i la seva influència en Picasso, Bacon, Monet i, fins i tot, Scorsese
Un profà sense coneixement particular de la vida i l’obra de Caravaggio, o amb una trobada amb l’artista que hagi tingut lloc, per exemple, a l’església romana de Sant Lluís dels Francesos, el podria identificar amb imatges de cristos i sants, i pensar per associació d’idees que es va tractar d’un beat o un hipòcrita. Però més aviat va ser el contrari. Michelangelo Merisi va ser un picaplets i un busca-raons, autor d’un assassinat, que segurament va estar com el peix a l’aigua temps després al Salvatge Oest americà. Un pocasolta com no n’hi ha.
L’exposició que avui s’inaugura a la National Gallery de Londres no està dedicada tant a Caravaggio (dels 49 quadres només n’hi ha sis de seus, entre els quals La presa de Crist, El sopar a Emmaus, Petit pelant una fruita i Noi mossegat per una sargantana) com al caravaggisme, al culte que va atreure entre els seus contemporanis perquè era un rebel i un revolucionari que va estripar les cartes i va canviar les regles del joc, fins al punt que els teòrics parlen d’un art anterior i posterior a ell. I de la influència que va exercir sobre Ribera i Rembrandt, Velázquez i Rubens, Vermeer i De la Tour, Géricault i Delacroix, Manet, Picasso i Bacon. Fins i tot en directors de cinema com Peter Greenaway i Martin Scorsese. Pel seu naturalisme, però sobretot per l’ús de la llum. La llum, tant davant d’una tela com d’una cambra, ho és tot.
Però, tot i que només hi hagi sis obres amb la seva firma en aquesta exposició organitzada conjuntament per les Galeries Nacionals de Londres, Escòcia i Irlanda, queda clar qui és el vaquer que protagonitza el western i qui les seves comparses (artistes encomiables com Giovanni Baglione, Nicolas Régnier, Gerrit van Honthorst, Orazio i Artemisa Gentileschi...). Qui va ser l’innovador i qui va seguir els seus passos. Qui va patentar el concepte del clarobscur i qui va pujar al carro. I qui se les va enginyar per gaudir del favor dels papes i cardenals, malgrat que el seu comportament no era exemplar.
Tan poc exemplar, per ser clars i nítids com la llum dels seus quadres, que va haver de fugir primer a Nàpols i després a Malta després de matar (se suposa que se li va esexposició capar la mà) un home en una baralla. Va canviar d’illa i va marxar a Sicília després de participar en una altra baralla greu, i va contreure una malaltia en el viatge de retorn per vaixell a Roma que li va costar la vida. Va morir amb només 39 anys, però havent canviat el món de l’art.
“Quatre segles després, Caravaggio encara conserva el poder d’inspirar, de sorprendre, de commocionar –assenyala Gabriele Finaldi, el director de la National Gallery de Londres–. Aquesta serveix per demostrar com els seus quadres, que van ser lloats i condemnats igual pels seus contemporanis, van tenir un impacte decisiu en desenes d’artistes de tot Europa i fins i tot d’èpoques molt posteriors, cosa que va donar peu a un autèntic fenomen internacional abans que ni tan sols es pogués imaginar el concepte de globalització”.
Caravaggio va desafiar l’ordre establert i els valors morals de l’època. Era possiblement bisexual, anava de putes, i utilitzava les
El pintor se les va enginyar per gaudir del favor de papes i cardenals malgrat que va matar un home en una baralla i pagava prostitutes
prostitutes (i els captaires i nens del carrer) com a models per als quadres, i donava els seus rostres a sants i verges sense que el clergat digués res de res. Gaudia de l’escàndol. Mancava d’una formació acadèmica, però tenia molt talent, i no necessitava preparar una tela. Improvisava, i de vegades fins i tot s’incloïa a si mateix al quadre. Però el resultat era d’una llum i un realisme desconeguts fins aleshores.
Després de la seva mort, al segle XVII, es va posar de moda el classicisme rafaelesc, durant molt de temps ignorat completament, i el seu art considerat com a vulgar i depravat, un autèntic homenatge als excessos. El sopar d’Emmaus, per exemple, va anar a parar a la National Gallery el 1839 després que ningú no licités pel quadre en una subhasta. I fins i tot al segle XX el mateix museu va haver d’anar en contra dels desitjos del seu director de l’època per comprar Salomé rep el cap de Joan Baptista. Únicament a partir del 1950, i després que Picasso digués que volia que el seu Gernika fos “tan realista com un Caravaggio”, va entrar en la categoria dels old masters. Un mestre singular, que rarament deia que no a una bona batussa. Potser era un diable, però pintava com els àngels. Si a la seva obra hi va haver drama, a la seva vida, encara més.