Conviure amb la decepció

L’ asturià Javier Fernández és un home que inspira malenconia, que com va definir el poeta és un estat d’ànim que se situa entre el melic i la llàgrima. Segurament, Fernández enyora un temps en què el PSOE era una màquina d’arreplegar vots i Espanya un puny agafat a una rosa. Enginyer de mines, ha sobreviscut com a president d’una pàtria estimada, d’ànima estovada per l’orvallo, on encara transita la Regenta entre botigues ancorades en el XIX i restaurants perfumats amb l’acidesa de la sidra. Aquest home que no ambiciona el poder, però sí els seus bons temps, va declarar ahir que “la política exigeix conviure amb la decepció”, que sembla la lletra d’un tango. El socialisme sap que és el moment de triar entre dues males opcions: o unes eleccions inútils per al país i el PSOE, que enfortirien els populars, o abstenir-se per fer president Mariano Rajoy, que és com jugar a la ruleta russa, i així, si no surt la bala, almenys els permetrà guanyar temps per reconstruir el partit.

Carlos Ruiz Zafón, que està a punt de concloure la seva tetralogia, va escriure a que hi ha decepcions que honren qui les imposa. La frase l’hauria de fer seva Javier Fernández, que sap que està atrapat en el dilema del presoner. Si diu el que creu farà un mal servei, i si creu el que diu farà un servei encara pitjor. L’home prova de sobreviure al naufragi del seu partit abraçat a un tauló enmig de l’oceà: sap que no s’ha de posar nerviós, sinó resistir amb fermesa i esperar que el rescati un vaixell no albirat.

La calma del polític expert que és millora el seu discurs. Sap, com Nietzsche, que els camins més curts sempre són els que més perills ofereixen. El PSOE s’hi juga més que ell i no mira de convèncer ningú. Simplement espera que la lògica de les coses situï cadascú al seu lloc i posi onze abstencions al sac. En la vida no hi ha dreceres, només camins que de vegades condueixen al precipici.

L’ombra del vent