‘Rock star’
L’anarquisme de Peter Sagan revisa les estructures del ciclisme actual
You can’t be me, I’m a rock star I’m rhymin’ on the top of a cop car I’m a rebel and my 4 4 pops far so it’s almost over now, it’s almost over now.
N.E.R.D., rock star Un bon dia, fa uns quants anys, Xavi Paz (44) se’n va anar a Irun en tren. Va baixar a l’estació, va pujar a la bicicleta, es va posar a pedalar Europa amunt i va arribar a París. Va fer 2.000 quilòmetres en vint dies. I va ser immensament feliç. –Se’m va obrir un nou món, una profunda sensació de llibertat: anava amb la tenda de campanya i el sac. Dormia allà on volia.
Se li nota: explicant tot això està vivint un emotiu viatge en el temps.
Ens hem assegut al Palau Nou, una cafeteria de Molins de Rei a tocar de l’Ajuntament. Som a casa seva: fins fa tres anys, Xavi Paz era l’alcalde de la ciutat (PSC).
Qui entra al local el saluda. Xavi Paz dóna la mà i reparteix somriures. Amb tres xarrups liquida el suc de taronja. Un paio popular a la vila. Insisteixo: era l’alcalde! Ara és el primer tinent, i també el conseller comarcal de polítiques socials del Baix Llobregat.
Ens posem a parlar de política. D’Iceta i Parlon, i de Susana Díaz i Pedro Sánchez. Però el temps corre i hem descarrilat. Cal reencarrilar la xerrada. –Escolti, jo he vingut a parlar de ciclisme. Quan pot, Xavi Paz pedala. Abans corria. Un bon atleta. Anava de pressa. Va guanyar títols en categories inferiors, en els 200 i els 400 m. Va ser internacional. Dues vegades. El que passa és que es va fer més gran i una lesió d’esquena va fer la resta. Ho porta amb resignació: es coneix a si mateix. També és fisioterapeuta. Així que assumeix el mecanisme: –S’ha acabat el córrer. Per sort, encara li queda la bicicleta. Les bicicletades. La clàssica Miguel Indurain. La Quebrantahuesos. La Marmotte, amb els ascensos al Glandon, el Galibier i l’Alpe d’Huez.
Totes aquestes proves les ha liquidades, com el suc de taronja.
A l’abril es va fer un altre homenatge en pedals. Se’n va anar al Tour de Flandes. Va participar en la cursa amateur, i l’endemà es va asseure a la cuneta, a veure passar els grans. Entre ells hi havia Peter Sagan. –Quin espectacle! –exclama. Millor que expliquem què és això del Tour de Flandes. Una clàssica de les bones. Té 100 anys, i 18 muntanyes amb les seves escales de llambordes i molta mala llet. El campionat del món dels flamencs, en diuen. Tot i que Sagan és eslovac. Aquell dia, amb Xavi Paz a la cuneta, Sagan es va posar pesat i orgullós: per alguna cosa portava el mallot arc de Sant Martí, el del campió del món del 2015.
Sagan va posar el plat gran, es va agafar al manillar i, tremolant, va començar a volar sobre el pavès. Va agafar Kiatkowski, que anava per allà davant, va rebentar Vanmarcke, que el seguia a roda, i va dir a Cancellara que ni parlar-ne: “Avui no m’agafaràs”.
–I no el va agafar –diu Xavi Paz–. Va ser una persecució preciosa. Veure Cancellara boig per arribar fins a Sagan va ser un episodi fabulós. Tots dos em fascinen. –Però quin prefereix? –Doncs li seré sincer. Em decanto per Cancellara. Encara recordo una de les seves exhibicions al Tour: ell solet va rebentar tot el Movistar per ajudar els germans Schleck, els seus companys. Recordo quan va guanyar la contrarellotge dels Jocs de Pequín. O aquest estiu, la de Rio... Hem descarrilat una altra vegada. –Parlem de Sagan.
–Ah, sí... El que m’agrada és que dóna espectacle de març a octubre, cosa que trenca motllos: avui els grans ciclistes només tenen un pic de forma d’uns dos mesos. Sagan pot brillar en les clàssiques de primavera, disputar la Volta a Califòrnia al maig, guanyar etapes del Tour al juliol i apropiar-se del Mundial al setembre. Ho ha fet aquest any! I, a sobre, amb les seves excentricitats: es va atrevir amb la prova de bicicleta de muntanya a Rio! Si no punxa una roda, potser puja al podi...
L’estil. Això també compta. El cavallet pujant l’Alpe d’Huez. Les accelerades desproporcionades i a deshora. L’estratègia anàrquica, als antípodes de l’Sky. La pinta de rock star.
Parla Peter Zanicky, el seu primer entrenador: “Sagan encara era un nano. Disputava la Copa d’Eslovàquia de BTT i tenia opcions de guanyar. Em vaig posar en una zona del circuit, a un quilòmetre de la sortida. Vaig pensar que el veuria passar entre els primers. No va ser així. Vaig esperar. Res, en Peter no venia. Vaig anar cap a la sortida i el nen era allà. Plorant, amb la bicicleta a terra. L’havien fet caure. El vaig fer posar-se dret i va arrencar. Vaig anar a la meta. Vaig calcular que acabaria entre els vint o els 25 primers. No podia creure-m’ho. En l’última volta venia colze a colze amb el líder. I als últims metres va marxar tot sol. Semblava que volava...”.
–Hi ha un ciclisme de clàssiques i un d’etapes. Sagan pertany als dos mons. Als aficionats ens encanta –diu Xavi Paz. Després fa un vaticini: –Atents a Marc Soler. El noi va guanyar el Tour de l’Avenir el 2015.
Per a l’aficionat d’aquí, hi ha vida després de Contador, Valverde i Purito.
Atents, doncs.