El moment de la política

LA política espanyola entra a partir d’avui en un terreny inexplorat: el del diàleg, la negociació i el pacte. Podem dir que aquesta és la base de la democràcia, però les majories absolutes desvirtuen aquesta recepta moderada. Aquesta nova etapa resulta apassionant, des del punt de vista que necessitarà molta temperància, seducció i intel·ligència. Caldrà fer més cas de les trobades cara a cara que de les xarxes socials. Seria convenient que els portaveus dels partits deixessin d’encendre el personal mitjançant Twitter i la Sexta. La política necessita una mica de pausa i molta prudència. Aquest és un país que es diverteix amb la batalla dialèctica. Però qui vulgui excitar-se amb la política, que miri House of cards, State of affairs i Borgen. O que segueixi Pablo Iglesias, que donarà dies de glòria a la civilització de l’espectacle.

Ha estat un drama, gairebé una tragèdia, per a alguns arribar a aquest punt. Les abstencions del PSOE han necessitat un big bang intern, i no està gens clar que d’això neixi res nou. Javier Fernández, el pilot de la gestora socialista, és un home assenyat, però trist. Més que convenciment en allò que diu, manifesta resignació. Que el seu últim secretari general deixés ahir l’acta de diputat, que el PSC en ple votés en contra de Rajoy i que un grapat de parlamentaris socialistes decidís no seguir l’abstenció imposada per la gestora suposa que la decisió ha causat ferides greus. Si el PSOE es deixa portar pel caïnisme, per més que la premsa amiga hi posi almívar, el socialisme ho pagarà molt car.

El més positiu de la situació actual és que torna la política. I que tenim per davant la possibilitat d’afrontar les grans reformes que Espanya necessita. I donar una sortida a la qüestió catalana. Aquest és el gran repte i és el que té d’apassionant el moment polític. Però si els nostres dirigents es distreuen en el politiqueig, en la misèria partidista i en el postureig ideològic, no sortirem del laberint.