La ciutat reinventada
Dubuque va superar una dura crisi industrial per renéixer amb una economia més sostenible gràcies a IBM
Amunt i avall. A Jean Tiffany li agrada això de fer anar la palanca.
“És la millor feina que he tingut, pel tracte amb la gent, per les vistes, perquè m’agrada parlar de Dubuque”, confessa des de la cabina de comandament del funicular –una antigalla– al cim del turó.
A aquesta localitat d’Iowa, tercera en l’etapa seguint el traçat del Mississipí, al cor dels Estats Units, s’hi arriba des de Prescott (Wisconsin), després d’un joc de creuar i tornar a creuar ponts sobre el riu i els seus afluents.
Se circula per pobles com Maiden Rock –el cartell informa: “Població 119”– o Stockholm –“Població 66”–, un lloc pintoresc que ret homenatge a la nombrosa colònia d’escandinaus que van emigrar a tota aquesta regió del nord del país. Tot i això, la idea que ronda pel cap al viatger és qui s’encarrega d’actualitzar aquells enunciats cisellats sobre metall.
Aquesta és l’Amèrica dels pick-up, dels tractors John Deere, del blat de moro, del color de les fulles a la tardor, de la plaga d’animals salvatges morts a l’asfalt, dels graners vermells, de les sitges de gra, dels molins, de les vaques i els cavalls, dels cementiris, de les cases aïllades que a un urbanita el porten a pensar, sense pretendre-ho, en la solitud de la família Clutter, a Holcomb (Kansas), en els moments previs a convertir-se en les víctimes d’A sang freda de Truman Capote. En alguna cosa cal pensar quan es passen tantes hores al volant.
Això és una altra cosa. Dubuque, amb els seus més de 58.000 censats (2013), emergeix com una gran ciutat. Allà hi ha el port, amb la ribera recuperada. I també les instal·lacions industrials, un tipus de desenvolupament que es prodiga per la conca i que, unit als abocaments agrícoles, han posat en perill l’hàbitat del Mississipí.
Aquí va trobar la seva llar Jean Tiffany el 1982. Originària de Dakota del Nord, s’havia dedicat a recórrer la geografia dels Estats Units amb el seu marit, un electricista especialitzat en muntatges teatrals. Formaven part de la faràndula dels espectacles de Broadway que sortien de gira pel país.
Fins que a ell li van fer una oferta al Five Flags Center, que, perquè s’entengui, a Dubuque equival al Liceu de Barcelona. “Vam tenir un fill i ens va agradar el lloc”, assenyala mentre manipula les manetes que mouen els dos vagons.
“I no era fàcil”, assegura. No ho era, perquè Dubuque, sustentada en la manufactura, havia entrat en una profunda crisi, una decadència que es va generalitzar en molts nuclis industrials dels EUA. “Era una ciutat d’obrers”, assenyala. Els 8.000 empleats de la planta de John Deere, firma principal en maquinària agrícola, es van reduir a uns 2.000. L’empresa processadora de carn va fer fallida i va provocar un altre terratrèmol.
El 1984, Dubuque tenia un índex d’atur del 23%, el més alt de la nació. La revista Forbes li va dedicar una portada. La va qualificar com la pitjor ciutat de les seves característiques. El 2010, la mateixa publicació la va qualificar com la millor per criar-hi els fills i la va incloure a dalt de tot de la llista com a impulsora de llocs de treball. USA Today la va nomenar el 2014 com el quart “millor front fluvial”.
D’això en diuen la reinvenció de Dubuque.
“La ciutat ho està fent molt bé i tenim un nivell d’atur inferior a la mitjana nacional del 5%”, assenyala Jerry Enzler, president del National Mississippi River Museum i de la Country Dubuque Historical Society. El projecte de museu i aquari va liderar la reforma litoral, que no només va permetre la construcció de proteccions de cara a evitar inundacions al centre urbà, sinó que va tornar aquella zona als ciutadans, que li havien girat l’esquena.
La combinació d’un nou desenvolupament al cor de la ciutat –el revers de la decadència de les inner city que predica el republicà Donald Trump– i els avenços tecnològics van facilitar una diversificació empresarial i un sistema econòmic més sostenible. “El 1980 hi havia 2.000 persones que treballaven al downtown i ara en són 8.000”, remarca l’alcalde Roy Buol.
Precisa les xifres. L’atur se situa avui en el 3,4%. En la recent recessió es va enfilar menys que en altres llocs (7%), però “vam ser de les primeres vint ciutats que van començar a crear llocs de treball”, insisteix.
Un dels cops va consistir a atreure IBM, companyia a la qual es va facilitar instal·lar un dels seus centres de producció, amb 1.300 empleats, en un dels obsolets edificis del centre. Ha anat més enllà. Ha tingut un efecte crida d’altres negocis al centre i també a la perifèria.
“Una de les qüestions més positives –subratlla l’alcalde– és que molts d’aquests nous treballadors resideixen en zones del downtown”. Segons Enzler, “l’aterratge d’IBM, amb una plantilla molt mòbil, ha significat una gran oportunitat per al mercat de lloguer d’habitatge”.
Aquells magatzems d’una altra època s’han rehabilitat com oficines o apartaments. Quelcom més que un rentat d’imatge. “Crec que el president Obama ha dut a terme una extraordinària tasca per a la recuperació de les ciutats impulsant la creació de llocs de treball”, elogia l’alcalde Buol. “És un dels presidents top”, insisteix. Tot i això, quan se li treure l’actual campanya electoral, se li escapa una exclamació: “Oh, my God!”. Segons la seva opinió, “hi ha una candidata que prova d’afrontar temes i un altre que intenta linxar la gent”.
El downtown llueix com si fos nou. Però un diumenge a la tarda li falta humanitat. Els restaurants tiren a buits, tret de l’L-May, on hi ha cua. “Fa un decenni, això estava mort”, diu l’amo, E.J. Droessler. Va obrir el 2007. “Els primers cinc o sis anys havia de fer una altra feina”, confessa. Atribueix “el miracle de Dubuque” al relleu de la vella guàrdia, que es negava a fer inversió pública, a la irrupció d’una nova generació. “Van fer que els diners estiguessin disponibles”, incideix.
Al fons de la barra hi ha un cartell decoratiu: “Cervesa de franc demà”.
‘Downtown’. Dubuque no va deixar que el centre es degradés i avui és el seu motor econòmic