Aniversari devaluat
L’absència de gairebé la meitat de caps d’Estat o de govern a la Cimera Iberoamericana en confirma la poca utilitat
Per què no calles?”. La famosa queixa del rei Joan Carles a Hugo Chávez en la Cimera Iberoamericana de Santiago de Xile del 2007 va marcar un abans i un després en les relacions d’Espanya amb els països bolivarians, però també va ser el començament del declivi d’aquestes reunions.
La baixa assistència de caps d’Estat o de govern –només 12 dels 22 països membres– a la vint-i-cinquena cimera, que ahir a la nit es va tancar a Cartagena, a Colòmbia, confirma la poca transcendència que els mateixos mandataris concedeixen a aquestes cites, devaluades. Ni tan sols les noces de plata no han motivat els presidents continentals.
L’absència dels líders del Brasil i l’Argentina, dos dels països amb més pes, no s’ha produït per cap crisi puntual, sinó que responen clarament al desinterès. En el cas d’Espanya, representada per Felip VI, la inassistència del president Rajoy està més que justificada per la investidura d’ahir. El cas de Portugal és l’excepció que confirma la regla, perquè van viatjar a Colòmbia el president i el primer ministre.
La història de les cimeres es divideix en tres fases des de la primera a Guadalajara el 1991. Van néixer impulsades per Espanya amb l’objectiu estratègic d’utilitzar la proximitat cultural i lingüística per aprofitar les oportunitats econòmiques que s’obrien després de la democratització del continent i l’onada neoliberalitzadora dels anys noranta.
Aquesta etapa va ser funcional per les inversions de les empreses espanyoles, que van arribar acompanyades d’ajuts milionaris de cooperació al desenvolupament pagats per la Moncloa. Tot i això, el fracàs del neoliberalisme –la crisi argentina del 2001 va ser l’exemple més clar– va propiciar una segona fase amb les albors del segle i la irrupció de governs d’esquerra, els exponents més extrems de la qual –els països bolivarians encapçalats per Veneçuela– van començar a qüestionar la influència espanyola titllant-la de neocolonial. En aquest context hi va haver la picabaralla del Rei amb Chávez.
Les expropiacions van posar en guàrdia els inversors i van forçar Madrid a canviar l’estratègia. A més, l’aparició d’organismes exclusivament continentals impulsats des del chavisme i el Brasil de Lula –sense Espanya, Portugal i Andorra–, com la Unasur o la Celac, van permetre als líders americans tenir influència pròpia i avançar en la integració sense tuteles.
L’actual etapa va començar a finals de la dècada passada amb la crisi econòmica i la necessitat d’Es- panya de bolcar-se en els seus problemes interns, com va reflectir l’absència del president Zapatero a Mar del Plata el 2010. Era la primera vegada que un cap de govern espanyol hi faltava. Pocs anys després, en l’última trobada, a Veracruz el 2014, els mateixos països membres, conscients de la pèrdua d’utilitat d’aquestes reunions, van acordar passar de la periodicitat anual a la biennal.
Ara que el pèndol torna a oscil·lar i molts països del continent giren a la dreta són ells els que tenen situacions econòmiques delicades. Segons la Cepal l’Argentina acabarà aquest any amb una recessió de l’1,8%, mentre que el Brasil, afectat a més per la crisi institucional, tindrà una caiguda del PIB del 3,4%. L’organisme regional de l’ONU estima un decreixement del 0,9% per al 2016 a Llatinoamèrica i el Carib, encara que el 2017 tornaria a créixer, en conjunt, un 1,5%.
“Me n’aniria satisfeta si efectivament la gent digués: ‘veiem una renovació de les cimeres, una cimera amb resultats, una cimera més a prop de la gent’”, deia a l’agència Efe, abans de començar la cimera, la secretària general iberoamericana, Rebeca Grynspan. “El que és urgent enfosqueix el que és important”, afegia, una queixa que habitualment també reiterava cita rere cita el seu antecessor, Enrique Iglesias.
Encara que els termes cooperació, desenvolupament, educació, joventut i integració s’han repetit any rere any en els lemes i programes oficials, la realitat és que l’atractiu de les cimeres es trobava sobretot a l’agenda conjuntural i a les reunions bilaterals. En aquesta edició el lema era Joventut, emprenedoria i educació, però el que més ha transcendit és la preocupació sobre la incerta pau a Colòmbia i la crisi veneçolana.
La falta de resultats pràctics de les cimeres, que s’estanquen en declaracions finals d’intencions que els estats després no apliquen, és un dels motius pels quals els ciutadans també se’n desinteressen. Si els governs, en lloc de buscar temes en què difícilment hi haurà desacord, com millorar l’educació, triessin debats no resolts a molts països que afecten directament els drets de les persones, com l’avortament, el matrimoni igualitari i la violència de gènere, la ciutadania potser estaria més interessada en les cimeres.
En tot cas, les cimeres tampoc no han resolt els problemes estructurals, com va quedar clar a la trobada empresarial paral·lela. “La situació actual dels joves a Iberoamèrica no és encoratjadora”, es recollia en la declaració empresarial. I aclaria: “Un de cada cinc joves llatinoamericans entre 15 i 24 anys ni estudia ni treballa”.
Els líders del Brasil i l’Argentina enguany hi han faltat, i no per una crisi puntual Les cimeres van passar del neoliberalisme al bolivarisme i ara per la crisi econòmica