No hi haurà pau sense les dones sirianes
Com més s’allarga la guerra de Síria, més força perd l’activisme de les dones com a agents de canvi social i com a mediadores de pau
Si la població civil és la gran víctima de la guerra siriana, les dones –i les nenes– ho han estat i ho continuen sent d’una manera desproporcionada, tant dins del país, a les zones assetjades, com si aconsegueixen abandonar-lo en condició de refugiades. No són només víctimes, però. Des del 2011 han estat mediadores, han promogut la coexistència, han combatut el reclutament de menors per grups armats...
Les dones sirianes poden convertir-se en veritables agents de pau, però a mesura que la guerra es prolonga aquesta possibilitat es va reduint, perquè qualsevol intent de pau, a força de patiment, acaba sent vist com una traïció. Pel que fa a les dones refugiades als països veïns, el pas del temps i la falta de suports minen les esperances de retorn o d’una millora de les condicions de vida. A vegades, l’únic que els queda són alguns valors tradicionals.
La possibilitat que les dones sirianes siguin agents del canvi a la societat siriana –com es pensava durant els primers dies de la revolució– està en perill. I la possibilitat que siguin agents de pau també està compromesa. Fins i tot és una possibilitat que està segrestada per la comunitat internacional, segons el criteri d’activistes consultades per La Vanguardia.
El desembre del 2014, l’advocada Razzan Zeitunah, va desaparèixer de Gouta, a prop de Dadel masc, amb el seu marit i dos dels seus col·laboradors. Zeitunah estava implicada en la revolució com a defensora de presos polítics i les seves famílies, i havia estat guardonada amb el premi Sàkhrov, però rebia amenaces del règim i de grups rebels.
Va ser el cas més notori entre les activistes sirianes, l’espai de les quals es va anar reduint a mesura que les milícies extremistes ocupaven el terreny de l’Exèrcit Lliure Sirià. Però els victimaris més importants han estat les tropes de Baixar al-Assad i les seves milícies aliades, segons han documentat organitzacions com Human Rights Watch: violacions, empresonaments, detencions i exaccions per tenir familiars dissidents o combatents, o com a moneda de canvi... Hi ha, a més, efectes que ni tan sols semblen comptables: les ones expansives dels bombardejos causen hemorràgies en dones embarassades, avortaments i la mort de mares.
Malgrat tot, “les activistes sirianes no han estat víctimes passives de la violència i la marginació”, subratlla l’informe La construcció de la pau defineix el nostre futur ara, una de les redactores qual és Oula Ramadan, directora de la fundació Badael (Alternatives), amb base a Turquia.
“A Zabadani, fa tres anys van negociar amb el règim i els rebels, i van aconseguir l’alliberament de presoners i l’entrada d’ajuda a la ciutat. A Hasaka van lluitar per la coexistència entre àrabs, kurds i assiris (cristians). Hi ha molts exemples de com les dones tenen un paper molt important en les negociacions i en la lluita contra la violència. Però els mitjans no parlen d’això, ni tan sols els mitjans alternatius sirians; només estan interessats en les batalles. A Deir al-Zor, hi ha dones que viuen sota l’Estat Islàmic que en convidaven d’altres a casa seva per convèncer-les que impedeixin que nois de 13 o 14 anys siguin reclutats a canvi de 200 dòlars. N’hi ha que des de casa seva estan impartint una educació secular. Això suposa un alt risc, però estan impedint que tot s’esfondri”.
A Alep, unes dones van utilitzar uns tallers d’alfabetització per conscienciar en secret la població contra el reclutament infantil. Tot i això, ara a l’est d’Alep la prioritat és sobreviure, i plantejar projectes com aquest ja no té sentit.
Oula Ramadan va ser membre de la Iniciativa de les Dones Sirianes per la Pau i la Democràcia, però va deixar l’organització quan l’iniciativa es va implicar en la Comissió Assessora de Dones Sirianes, creada per l’enviat especial de l’ONU, Staffan de Mistura, que volia dur a terme les converses –frustrades– de Ginebra l’hivern passat. De Mistura va reunir dotze dones de tots dos bàndols, segons criteris pactats, i li van ploure les crítiques per falta de transparència. “No hi vaig estar d’acord, perquè hem de tenir dones a la mesa de negociació, i no en un fòrum separat, hem d’aconsellar però no decidir, i, a més, ajuntar dotze dones de diferents llocs no significa que siguin un cos representatiu”. Un primer comunicat d’aquesta comissió femenina va ser el cop de gràcia per a moltes activistes, perquè vinculava l’ajuda humanitària a les zones assetjades a l’aixecament de
les sancions internacionals a personatges del règim, com Bouthaina Xaaban, notòria i bel·ligerant assessora de Baixar al-Assad.
“Ens fan aparèixer simplement com a dones pacífiques, que estem en contra de la guerra, però no només cal que deixin de disparar”, opina Rim al Haswani, una jove arquitecta que restaurava edificis històrics a Damasc i ara, entre altres coses, restaura habitatges al camp de refugiats de Xatila, al Líban. “Per què ens posen en una sala a banda, com si nosaltres parléssim de pau i els homes de guerra? No es fa cap esforç per saber què pensen altres activistes. En aquella sala només hi ha una dona que porta hijab, no representen les dones d’Alep o de Gouta”. L’única dona que porta hijab és Asma Kutmaro, que ha estat definida com a feminista islàmica. Ella mateixa es va declarar independent com a membre de la Comissió.
“Si ets de la Comissió i dius que ets representativa, has de parlar amb la gent, no pots ser a cap altre planeta”, retreu Oula Ramadan. Segons ella, Rim al-Haswani i moltes altres veus femenines de la diàspora, hi ha una desconnexió total entre els que suposadament negocien i les organitzacions civils, que no són poques. Badael, la fundació de Ramadan, treballa amb 140 d’aquestes organitzacions. “No trobem un espai per reflectir els punts de vista de la gent. Fins i tot si decidíssim anar totes juntes en un avió a Ginebra no passaria res, perquè no volen escoltar-nos”.
Ella té molt clar què s’hauria de fer: incloure totes les parts, combatents i no combatents, en una negociació, amb una quota femenina del 30% en cada una d’elles. Sona utòpic, tenint en compte que en un costat hi ha un règim autoritari que reprimeix tota dissidència, i en l’altre, una oposició que té l’Aràbia Saudita com a gran pagador, mentre que els actors occidentals implicats no mostren gens d’interès per aquella inclusió.
L’advocada jordana Samar Muhareb, dedicada a la defensa legal dels refugiats sirians al seu país, també creu que “les dones no són sempre víctimes, també són agents del canvi i tenen el seu propi impacte a les comunitats”. Per desgràcia, afegeix, “en referència al seu grau de comprensió de la situació a l’Orient Mitjà, com a cultura, participació política, religió, veiem que, potser per les circumstàncies, es tornen més conservadores, més cautes a l’hora d’exigir els seus drets, rebutjar la violència...”.
És un altre efecte devastador de la guerra, que també està arrossegant els joves refugiats, una adhesió als valors tradicionals. Això té resultats catastròfics, com el matrimoni infantil, que es dispara entre els refugiats de Jordània i el Líban. Al camp jordà de Zaatari (80.000 persones) “tenim 30 casaments diaris, 20 dels quals es consideren prematurs, i la meitat, forçats”, explica Muhareb. En altres termes, de cada 20 casos, la meitat afecten noies de 15 a 18 anys, la qual cosa és legal a Jordània, i l’altra meitat, a menors de 15, que és il·legal. La guerra està deixant milers de mares soles –vídues o abandonades per homes que intenten viatjar a Europa o es divorcien perquè no poder mantel’empoderament nir-les–, així que “proven de buscar una cobertura social casant la seva filla o fent entrar un home a la família d’una manera o d’una altra per protegir-la. És una societat conservadora, i això formava part de la seva cultura a Síria”.
Però, igualment, “veiem dones sirianes amb molt de coratge que intenten plantar-se davant de tot això. Intentem conscienciar les famílies de les conseqüències que tot això tindrar per als seus fills. El 40% dels nens en edat escolar no van a l’escola, i el 60% del total de refugiats té entre 15 i 25 anys”.
Les oenagés solen treballar en econòmic de les dones, acompanyat d’educació en drets i la creació de xarxes de suport. Els resultats es veuen ràpidament. L’oenagé de Rim al-Haswani al Líban, Somriures i Olives, ha tancat un acord amb una firma espanyola de calçat, Gioseppo, perquè un taller de dones sirianes subministri peces brodades per a sabates i obtingui beneficis. ”Les dones atrauen, tot és més fàcil;, amb els homes no passa el mateix”. La falta d’accés dels homes a l’ocupació és un factor en l’augment de la violència domèstica.
Hana y Aziz, un còmic de la dibuixant siriana Sawsan Nourallah, denuncia el conservadorisme creixent. “Les dones de l’Orient Mitjà solen tenir un punt de vista conservador”, diu. Nourallah, participant en una mostra de còmic àrab organitzada recentment a Barcelona per la Fundació Al Fanar i l’IEMed, va deixar el seu país fa quatre anys i, junta- ment amb altres autors sirians, ha tractat temes com “les ètnies, la religió, la sexualitat, però cal esperar que passi el temps” perquè “puguem explicar el que està passant”.
Sawsan Nourallah, Oula Ramadan, Rim al-Haswani i moltes altres dones formen part d’una minoria de dones sirianes que, avui des de l’exili, constitueixen una massa crítica de “gent qualificada que és necessària per reconstruir un país”, en paraules de Samar Muhareb, que afegeix: “Hem de trobar un equilibri entre el que desitgem i el que hem de fer”.
Les dones van ser relegades a una comissió assessora a les converses de Ginebra
El matrimoni infantil i la violència domèstica augmenten entre els refugiats