Vuit de Brumari
Al parc del Retiro cauen les fulles dels arbres. Als teatres interpreten Don Juan Tenorio. En un garatge de Pozuelo el cantautor Pedro Sánchez prepara el seu cotxe per sortir de gira per les Espanyes. Entre Neptuno i Sol es torna a manifestar el Partit Indignat. I al Congrés pugen la tensió, l’aspror i la diatriba. És Brumari. Temps d’ordre i de dol.
Al Congrés, Mariano Rajoy va col·locar ahir al PSOE, malferit, sota una premsa hidràulica, minuts abans de la segona votació: “No pretenguin imposar-me el que no puc acceptar. No accepto una investidura nua i desmaiada. No vull dirigir un Govern sense suports i amb molts obstacles. Tota negociació tindrà límits. No acceptaré la demolició de les reformes aprovades aquests darrers anys”. Va dictar les condicions i va guanyar. Després de 315 dies de laberint, Rajoy va obtenir la investidura, amb l’abstenció de 68 diputats socialistes, esglaiats. La victòria d’un professional. El Professional.
El guanyador és mineral, hermètic i dur, duríssim, en els moments decisius. Ahir ho va tornar a deixar clar. Tenia el Partit Socialista obert en canal i no va dubtar a sotmetre’l a tortura. Collava, collava, collava, i el portaveu Antonio Hernando, l’home dels dos discursos, no se sabia avenir al que sentia. En altres circumstàncies, un dirigent del PSOE ferm i ben ancorat hauria donat l’ordre de canviar el vot. Hernando no podia fer això, ni en somnis.
Mariano Rajoy és un polític sempre més temible del que suposen els seus adversaris. Els ha liquidat tots. L’últim que ha caigut ha estat Sánchez, que ahir al matí lliurava l’acta de diputat entre sanglots apagats. Se’n va per tornar. Diu que recorrerà Espanya com a cantautor de les bases, a la recerca de la catarsi socialista. Que es vagi preparant. Ha tornat l’ordre després de deu mesos confusos i incerts. Mariano Rajoy Brey ja és president. El nomenament serà comunicat avui al Rei. Vuit de Brumari de l’any 2016.
Per què Rajoy no va oferir ni tan sols unes gotes d’aigua del Carme al desmaiat quadre escènic socialista? Per demostrar qui mana i perquè veu venir un embús. Va dictar les seves condicions. La unitat d’Espanya, la integritat de la sobirania i els compromisos amb la Unió Europea no són negociables. Acordar els pressupostos del 2017. No fer caure cap llei important, menys encara, la reforma laboral.
Si aquestes condicions no es compleixen –va venir a dir–, Espanya tornarà a les urnes abans que canti el gall d’agost. A partir del maig, Rajoy tindrà la potestat de dissoldre el Parlament. Aquestes són les condicions. El PSOE, obert en canal, va quedar lívid. Hernando, que és un parlamentari eficaç, ni tan sols va tenir reflexos per modificar el discurs que duia escrit. Sí ho van fer Pablo Iglesias i Aitor Esteban, portaveu solvent del Partit Nacionalista Basc. Més temperat que a la sessió de dijous, Iglesias va disseccionar la situació: “Vostè sap que les elits espanyoles el volien substituir. Hi havia el propòsit d’apartar-lo, per promoure un candidat de consens. Vostè ha resistit i ha guanyat, al preu de sacrificar el Partit Socialista. El bipartidisme surt ferit de mort”. Iglesias va evitar aquesta vegada escarnir el PSOE. Aitor Esteban va advertir que el PNB està disposat a negociar, però també a resistir. A Euskadi disposen de prou oxigen per fer-ho.
Hi havia molta electricitat en l’ambient. Molta. La tecla més aguda la va prémer Gabriel Rufián, diputat d’Esquerra Republicana. Entre l’aforisme i la frase fàcil de Twitter, l’home de negre va atacar el PSOE sense pietat. Els va dir “traïdors” i els va retreure que l’única esquerra que coneixen és “la posició que ocupen als consells d’administració”. Alguns diputats socialistes van abandonar l’hemicicle. D’altres, com Eduardo Madina, el van increpar. Ahir a la nit Rufián va convertir en centristes els comuns. Significatiu moment d’ERC: Oriol Junqueras, festejant els grans empresaris de Barcelona i Madrid; el diputat Rufián recollint vots per a Podem. Després de l’espectacle, Francesc Homs va abaixar una mica el diapasó. Albert Rivera, en aquesta ocasió kennedyà, va emplaçar Rajoy a dialogar sense tantes condicions. I va voler venjar-se d’Iglesias: “Ara s’acaben els discursos, ara ve el moment de treballar”.
Els socialistes estan planxats. La gestora intentava ahir a la nit dissimular els danys. No van trigar a arribar les advertències al PSC, després que els seus set diputats votessin no, tal i com s’havia acordat a Barcelona. El secretari d’organització de la gestora, Mario Jiménez, col·laborador de Susana Díaz, ahir mateix va dir que caldrà revisar amb urgència les relacions PSOE-PSC. Si els socialistes catalans quedessin fora dels òrgans directius del PSOE, això significaria que els militants del PSC no podrien votar a les primàries. Avantatge per a Susana Díaz. Els socialistes andalusos van a totes. Rajoy, també.
Rajoy, implacable en la victòria, dicta les condicions de la rendició a un PSOE obert en canal Sánchez es llança a la carretera; Díaz mira que els socialistes catalans no puguin votar a les primàries