Rajoy es pren temps i no donarà a conèixer el seu govern fins dijous vinent
El president adverteix que no està disposat a “demolir” tot el que ha fet, encara que està obert a millorar-ho
Ha estat 315 dies en funcions, però Mariano Rajoy no sembla tenir temps perquè el seu govern estigui en plena capacitat de funcionament, perquè es prendrà temps i fins dijous a la tarda no donarà a conèixer el seu gabinet, que prendrà possessió divendres, abans que toqui l’habitual reunió del Consell de Ministres. Un temps, el que ha decidit donar-se a si mateix Rajoy, que va sorprendre fins i tot el mateix govern i el PP. Ahir hi havia qui apuntava que aquest retard es pugui deure a la intenció del flamant president de fer un canvi en l’estructura del seu govern, la qual cosa li portaria més temps en l’elaboració, a l’hora d’encaixar les peces, ja sigui perquè hi pugui haver més d’una vicepresidència o que hi hagi una nova distribució de competències entre ministeris.
En qualsevol cas, Rajoy ja no té pressa. El termini per poder ser president finalitzava avui a les 12 de la nit i això va quedar resolt ahir. Mariano Rajoy i el PP han complert el seu objectiu: han evitat les terceres eleccions i han aconseguit el govern, un triomf que ha costat tant que després d’aquests 10 mesos d’amargors, els vicesecretaris, el cap de gabinet de Rajoy, Jorge Moragas, i el portaveu del PP al Congrés, Rafael Hernando, van decidir anar-se’n a celebrar-ho amb les seves respectives parelles. Mentrestant, Mariano Rajoy i la seva dona, Elvira Fernández, sopaven a Madrid amb els seus amics de Pontevedra, que es trobaven a la capital.
Va ser un alleujament després d’una jornada dura al Congrés malgrat l’alegria de la investidura, pel to del debat, que va portar Rajoy, després d’obtenir l’elecció, a “asserenar tots els ànims” i poder així arribar a enteses.
Aquesta entesa ahir va semblar més difícil que dimecres i dijous, perquè Mariano Rajoy va sorprendre amb un discurs en què, en contra del que havia passat en les primeres jornades, en comptes de prioritzar el diàleg i la mà estesa va parlar dels seus límits i del que els altres partits, des de l’oposició, han de fer, que no és res més que donarli suport, gairebé amb l’advertència que no serà un titella en mans del Congrés.
“Hem de negociar dins dels límits de la realitat”, va dir. “A mi no m’està permès negociar la unitat d’Espanya, o la igualtat dels espanyols, i tampoc incomplir els nostres compromisos amb la Unió Europea; de la mateixa manera, no m’està permès trencar l’estabilitat pressupostària”. Però a més, va deixar clar i va advertir perquè ningú no s’enganyi: “No estic disposat a fer caure el que he construït. Es pot millorar, sens dubte, però no puc acceptar que es demoleixi. Que ningú no esperi que jo contribueixi a lesionar la recuperació econòmica i la creació d’ocupació. No faré mal als espanyols”.
Aquest missatge és gairebé contradictori amb la seva voluntat d’arribar a acords, que en fonts pròximes al president del Govern asseguraven que era un missatge destinat més a l’exterior que a l’interior. És a dir, un missatge a Europa i als inversors, que estan esperant certeses per tornar a invertir, i que poden témer que, com s’ha dit des de l’oposició, es puguin revertir les reformes que els havia portat a pensar en Espanya com a lloc segur. A ells, de fet, es va referir Rajoy, quan va dir que “són incomptables les decisions empresarials, inversions de capital, iniciatives d’emprenedors que fa mesos que estan en suspens, pendents que s’aclareixi el panorama. Repeteixo: pendents que s’aclareixi el panorama, és a dir, que s’ofereixi una mica més que una investidura nua”.
Per això Rajoy va insistir que “no té cap sentit liquidar les reformes”. El que ell proposa és “millorar el que sigui millorable, però no impedir que Espanya continuï sent el país que més creix a Europa i el que més ocupació creï”, i va afegir, per donar seguretat als que la necessiten: “No es pot pretendre que governi jo i traeixi el meu propi projecte. No em demanin ni pretenguin imposar-me el que no puc acceptar”.
El president del Govern creu que l’entesa, l’acord, ha de servir per construir, no per destruir. “No demano la lluna, demano un govern previsible; no demano un xec en blanc, demano maduresa”. El que Mariano Rajoy vol per al govern que encapçalarà a partir de demà és “un govern previsible”, en el qual les seves grans línies siguin conegudes des del principi, que anunciï per endavant el que passarà i especialment el que no passarà perquè tothom sàpiga a què atenirse”, perquè si no és previsible, va subratllar, “segurament ni seria estable ni podria generar confiança”. Per això vol que els grups que han permès la seva investidura permetin també governar en les coses importants: “En primer lloc, els pressupostos generals de l’Estat”.
Missatge de Rajoy als mercats: “Que ningú no esperi que contribueixi a lesionar l’economia” El president espera que s’asserenin els ànims per començar a dialogar amb tots “No demano la lluna, sinó un govern en què se sàpiga el que no passarà”
ceres eleccions”.
Si Rajoy va ser dur a l’hora de parlar de perseverar en la política econòmica i dibuixant les línies vermelles del seu govern (sobretot, la relativa a la sobirania), Hernando li va respondre en nom dels diputats socialistes: “No volem consolidar les seves odioses reformes ni la greu corrupció del seu partit”, i li va llançar un exhort relatiu a Catalunya, perquè el diàleg comenci immediatament, “millor al novembre que al desembre”, ja que l’allunyament entre les societats catalana i espanyola ja és, segons el parer del portaveu socialista, “insostenible”. Cap de les seves promeses d’oposició “ferma i seriosa” no aconseguiria, no obstant això, contenir l’andanada de retrets i acusacions de traïció que se succeirien poc després procedents dels portaveus d’ERC, Compromís i Bildu.
Pablo Iglesias, en canvi, va obviar el PSOE i es va adreçar únicament a Mariano Rajoy. Va vaticinar el final de la seva hegemonia a causa d’una “actitud que convertirà la seva legislatura en un epíleg”. El portaveu podemita es va mostrar convençut que el procés necessari perquè Rajoy assolís aquesta investidura tindrà greus conseqüències: “Acabant amb l’alternança i desemmascarant Ciutadans, vostè deixa la porta oberta perquè nosaltres li guanyem les pròximes eleccions”, va augurar Iglesias. El líder de la formació lila, que tota l’estona es va dirigir exclusivament als populars, els va explicar que “Espanya ha canviat en una direcció diferent de la de vostès. Hi ha un nou país que no té por, però que pateix, una Espanya jove que sap què és un desnonament, que no es pot permetre res privat i que defensa els serveis públics”. La resta del discurs el va dedicar a la descripció d’aquesta nova Espanya, “que sap el que significa l’esforç i, perquè s’ha esforçat, no tolera la corrupció, no es conforma, no creu que és inevitable”. Va acabar expressant el seu convenciment en què aquell país intuït es convertirà en hegemònic: “Aquest país, tard o d’hora, guanyarà, i nosaltres volem ser el seu instrument polític. Bona sort al seu epíleg, senyor Rajoy”, va tancar Iglesias.
El portaveu de Ciutadans, Albert Rivera, com abans va fer el del PSOE, també va apreciar el to imperiós del discurs de Rajoy i va voler tranquil·litzar-lo: “Senyor Rajoy, no tingui por, no passa res. No cal posar-se la bena abans de la ferida. Ara, això sí, no torni a fer el que ha fet aquests anys”, va assenyalar Rivera. Tot seguit va mencionar els casos Bárcenas, Gürtel i Púnica, i va oferir una recepta d’estabilitat per al govern en minoria del PP: “Compleixi les exigències que ha firmat amb Ciutadans i tot anirà bé”.
Va ser llavors quan el ple, que s’havia desenvolupat entre paraules solemnes i amb una certa vocació d’històriques, es va convertir en una inesperada càrrega de baioneta calada contra els socialistes. Després de l’atac iniciat pel diputat d’ERC Gabriel Rufián el portaveu de PDECat Francesc Homs, molt més assossegat i cortès, va dir: “Senyors de Ciutadans i PSOE, qui els va veure i qui els veu”. Després va venir el retret, en to sever però no aspre, de Joan Baldoví, de Compromís: “Avui es consumarà aquí la gran operació llevataques que amnistiarà la corrupció del PP”, va dir dirigint-se als bancs socialistes. També Oskar Matute, de Bildu, es va centrar a detallar la història de renúncies polítiques del PSOE, un relat paradoxalment gairebé calcat que, en sentit invers, havia realitzat 48 hores abans Antonio Hernando.
En tot cas, ahir el PSOE no va ser el centre de totes les crítiques. Aitor Esteban, del PNB, va reclamar a Rajoy un govern de persones “imaginatives, condescendents i capaces d’arribar a acords” com a rectificació imprescindible de la seva acció política, mentre que Homs va proposar als populars una reflexió sobre llei i democràcia: “No hi ha democràcia sense llei, però molt menys hi ha llei sense democràcia. A Espanya hi ha hagut sempre llei, però no sempre democràcia. En aquesta casa sempre s’ha legislat, però al Parlament, només quan hi ha hagut democràcia. No sé si això explica les diferències entre vostès i nosaltres”.
El líder de C’s diu a Rajoy que no tingui por, però que no repeteixi la legislatura passada “No hi ha democràcia sense llei, però encara menys hi ha llei sense democràcia”