Aquella unitat del 1978
Diumenge, 16 de juliol del 1978. Alfonso Guerra declara en una entrevista a La
Vanguardia que “la unitat socialista beneficia la classe obrera i Catalunya”. Guerra beneeix amb entusiasme el que passarà a Barcelona aquell dia: el congrés d’unificació de les famílies socialistes que fins aquell moment havien competit per l’electorat català. El Partit Socialista de Catalunya (Congrés), que liderava Joan Reventós; el Partit Socialista de Catalunya (Reagrupament) que fins a la seva mort va dirigir Josep Pallach i la federació catalana del PSOE, amb Josep Maria Triginer al capdavant.
Un dia abans, dissabte, els tres partits havien celebrat els respectius congressos per aprovar el procés d’unitat del que resultaria, l’endemà, el naixement del PSCPSOE amb Joan Reventós com a primer secretari del nou partit.
El resultat dels tres congressos van posar en evidència que la unitat no va ser precisament pacífica i que, especialment en la federació catalana del PSOE, van quedar algunes ferides en quès es van començar a gestar les discrepàncies que periòdicament han sortit en les relacions entre el PSC i el PSOE i que ara, després del cop de Ferraz, prenen especial rellevància.
Llegint el protocol d’unitat dels tres partits firmat llavors cal concloure que la gran perdedora va ser precisament la presència del PSOE a Catalunya. Però era lògic que fos així. Per al PSOE, la contrapartida a aquell acord tan avantatjós per als socialistes catalans consistia en el fet que la fusió amb el PSC seria la palanca amb què es mouria el mapa de la socialdemocràcia espanyola escindida en una llarga llista de partits d’abast regional o estatal l’existència del qual feia inviables els plans de futur per als nous líders del PSOE, Alfonso Guerra i Felipe González.
La galàxia socialista espanyola era extensa llavors, des del PSP de Tierno Galván, passant pel PSA, el Partit Socialista d’Andalusia, el PSG de Galícia, el PSPV valencià o el PSM de Madrid. Tots ells formaven part de la federació de partits socialistes espanyols –en què hi havia integrat el PSC– amb la qual competia el PSOE per la direcció de la renovada socialdemocràcia espanyola. L’acord amb el PSC va ser la palanca que va començar a moure aquell univers ple d’estrelles nanes o no tant. L’altre objectiu no menor d’aquella maniobra era batre el PCE a Espanya i el PSUC a Catalunya. Felipe González va tancar el congrés d’unitat celebrat al Palau de Congressos de Montjuïc.
Aquesta batalla per l’hegemonia del PSOE a Espanya és el rerefons que explica la generositat amb què Guerra i Gonzélez tanquen el seu acord amb el PSC, renunciant a estar representats directament als òrgans de govern del nou partit català al qual s’integren els membres de la federació socialista com a membres del PSC, no del PSOE.
Per contra, segons aquell protocol, el PSC, “en virtut de la seva sobirania decideix la participació en els organismes representatius i decisoris comuns amb el PSOE”. És a dir, el PSC era qui, en última instància, té i continua tenint fins ara l’última paraula sobre com es relacionen els dos partits germans.
És més, el PSC s’arrogava la “competència exclusiva per establir la seva estructura interna, regular la seva disciplina, elaborar la seva línia política i el seu programa a Catalunya”. A Catalunya. Aquesta precisió és important. El protocol estableix que el PSC enviarà els seus delegats al congrés federal del PSOE per debatre l’estratègia d’àmbit estatal però l’aplicació d’aquelles polítiques a Catalunya seria i continua sent una tasca exclusiva del PSC. El mateix passava al comitè federal socialista, l’òrgan de govern del PSOE, clau en la crisi que ara viuen els socialistes. Des del 1978 el PSC decideix com i qui el representa al comitè. En canvi, el PSOE no té representants al consell nacional del PSC, la institució interna catalana comparable amb el comitè federal.
En reciprocitat, el PSOE només es garantia en aquell protocol la presència a Catalunya perquè el PSC havia d’adoptar la simbologia dels socialistes espanyols. Aquest va ser, en essència, el bescanvi. (Aquells qui estiguin familiaritzats amb les negociacions entre els comuns catalans i Podem, tota aquesta història els resultarà sorprenentment familiar).
Després dels esdeveniments del vespre d’ahir quan els socialistes catalans van votar en bloc en contra de Rajoy, al PSOE hi ha qui afirma que el protocol s’hauria de sotmetre a revisió i que el model a seguir és el que vincula els socialcristians bavaresos de la CSU amb els democristians de la CDU, el partit de Merkel. Les dues formacions són independents –tenen els seus propis òrgans de govern i els seus congressos al marge del seu aliat– i només les joventuts dels dos partits comparteixen organització. És això el que vol el PSOE? Bé. Aneu a saber què vol el PSOE ara.
Guerra va seduir el PSC amb un avantatjós acord que va permetre consolidar la seva hegemonia a Espanya El PSOE suggereix que el seu vincle amb el PSC ha de ser com la CDU i la CSU alemanya, però cadascú a casa seva