El que es pot esperar

MARIANO Rajoy va ser elegit ahir a la nit president del Govern d’Espanya, gràcies a un gest de generositat i responsabilitat del Partit Socialista. Conclou així un període de més de deu mesos d’interinitat política en què s’han posat de manifest algunes coses importants: la prudència i professionalitat del cap de l’Estat, la solidesa del quadre institucional, el desgast del Partit Popular i les enormes dificultats del bloc opositor per articular-se com a alternativa de govern, com a conseqüència de la fractura generacional i de la fractura territorial. Aquests deu mesos de bloqueig polític també han posat de manifest l’existència de llacunes constitucionals referent als mecanismes d’investidura, llacunes que s’haurien de solucionar.

Rajoy ha aconseguit la reelecció i ara és el moment de governar. Dijous es coneixerà la composició del nou Consell de Ministres. Què es pot esperar d’aquesta legislatura? En primer lloc, diàleg. Un diàleg del tot imprescindible, ja que el nou govern es trobarà en minoria. No és la primera vegada que passa, però mai des del 1977 el partit governant havia estat per sota dels 150 escons. Atesa la impossibilitat d’un govern de gran coalició entre populars i socialistes, l’Executiu de Rajoy haurà de tractar amb cura les relacions amb Ciutadans i amb el Partit Nacionalista Basc –dos partits en principi antagònics pel que fa a la concepció d’Espanya– i de manera primordial haurà de mantenir la mà estesa als socialistes, ja que el PSOE ocupa un lloc central en l’actual geometria parlamentària. Sense l’abstenció del PSOE no hi hauria hagut investidura i sense el concurs dels socialistes serà difícil que s’aprovin els pròxims pressupostos generals de l’Estat.

Després de quatre anys de majoria absoluta, la nova situació exigeix al Partit Popular un canvi d’estil sever. “Cal saber posar-se al lloc de l’altre”, va dir Rajoy fa uns dies. La composició del nou govern haurà de ser reflex d’aquella voluntat dialogant. Si la qüestió de Catalunya s’hagués enfocat d’una altra manera, Rajoy podria comptar ara amb valuosos suports suplementaris. Ja que no serà així, almenys durant un cert període de temps, la concertació amb el Partit Socialista és l’única via possible per garantir un mínim d’estabilitat. Ja que el PSOE es troba en una situació interna molt delicada, la primera obligació del Partit Popular és mantenir la no-ingerència. Tothom sap que a partir del mes de maig, Rajoy es podrà plantejar la dissolució del Parlament i la convocatòria de noves eleccions, però no seria gens bo que el nou govern engegués amb aquella amenaça com a divisa. En cas que fos així, el país no aconseguiria sortir de la dinàmica electoralista en la qual es troba sumit des de fa més d’un any. Què cal esperar? Cal esperar que aquest nou temps de diàleg sigui profitós i constructiu, com ho van ser altres períodes en què va ser del tot imprescindible el consens.

L’economia va bé, va estadísticament bé, però Espanya continua sent vulnerable. Una pujada dels tipus d’interès incrementaria dramàticament els costos del deute, com recordava fa uns dies en aquest diari el ministre Luis de Guindos. La cadena de consum intern encara no s’ha recuperat, com a conseqüència de la pèrdua de confiança i la disminució evident del poder adquisitiu de moltes famílies. La baixada dels salaris repercuteix en les cotitzacions socials. El fons de reserva de la Seguretat Social s’està esgotant. Caldrà parlar molt aviat del finançament de les pensions, assumpte que requereix un ampli acord polític. La concertació és del tot imprescindible en aquest tema. L’economia espanyola creix, però Espanya continua formant part de la cadena de debilitats europees. Cal complir amb els compromisos adquirits a Brussel·les, però alhora cal negociar amb Brussel·les, sobretot quan altres països, com per exemple Itàlia, estan buscant una flexibilitat més gran per al seu dèficit i una condescendència més gran davant els problemes de la seva banca. Espanya ha de recuperar pes a l’escenari europeu. Què cal esperar? Intel·ligència, capacitat de concertació i més empenta en l’escena internacional.

Catalunya. A diferència del debat d’investidura fallit de finals d’agost en què el candidat Rajoy va pronunciar un discurs totalment defensiu sobre la qüestió catalana, en aquest debat d’octubre el llenguatge ha estat diferent, matisadament diferent. Mariano Rajoy ha reconegut ara que els mecanismes actuals de “solidaritat interterritorial” perjudiquen la societat catalana i n’ha ofert una correcció en el marc d’un nou sistema de finançament de les autonomies. Durant el debat, el portaveu del grup socialista va proposar la creació d’una subcomissió parlamentària per obrir un debat polític al Congrés dels Diputats sobre Catalunya. Rajoy va respondre que ha de reflexionar sobre el “format” d’aquell debat. Dirigents del Partit Popular assenyalen que el nou govern tindrà “agenda catalana”. La reforma constitucional, sobre la qual Rajoy no s’ha pronunciat durant el debat d’investidura, continua estant en l’horitzó. Què cal esperar? Cal esperar que la fase del quietisme respecte de Catalunya s’acabi definitivament.

Durant aquests mesos s’ha construït una autèntica mitologia al voltant de la capacitat del president Rajoy per mantenir-se quiet davant els problemes més greus, esperant que el temps els solucioni. El desenllaç d’aquests deu mesos de bloqueig alimentarà sens dubte aquella mitologia. Rajoy sap, tot i això, que el temps no ho arregla tot. Confiava que la millora de l’economia suposaria també una millora del clima polític del país, i no ha estat així. El seu partit va patir un daltabaix greu en les eleccions del desembre i ha aconseguit salvar la presidència per l’absència d’un lideratge ben ancorat al Partit Socialista. L’economia ha millorat, però sectors amplis de la població, començant pels més joves, no ho perceben en la seva vida quotidiana. El simple pas del temps no ho arregla tot. El quietisme ha contribuït al fet que cristal·litzessin a Catalunya molts sentiments adversos a la pertinença a Espanya. Modificar aquest quadre sentimental serà molt difícil. Què cal esperar? En primer lloc cal esperar que el nou Executiu gestioni bones fonts d’informació sobre la situació a Catalunya i no es deixi portar pels qui a l’interior de la dreta espanyola advoquen per la confrontació tant sí com no.

“Cal saber posar-se al lloc de l’altre”, va dir el president fa uns dies. Aquesta seria una bona divisa per afrontar sense dilació la qüestió de Catalunya, en un costat i en l’altre, així a Madrid, com a Barcelona.