Carme Riera Una bona notícia
Dilluns 17 d’octubre es va celebrar per primera vegada en molts llocs del nostre país el dia de les Escriptores. Una iniciativa que va partir de la Federació Espanyola de Dones Directives (FDPE), la Biblioteca Nacional i l’Associació Clàssiques i Modernes. A Barcelona va comptar amb el suport de la Institució de les Lletres Catalans, la Biblioteca Nacional de Catalunya i l’Observatori Cultural de Gènere.
Vagi per endavant que els “dies de” no m’apassionen gaire, més aviat m’interessen poc, especialment els que tenen a veure amb qüestions comercials de quasi obligat compliment, en forma de perfum o corbata –penso en els dies de la Mare o del Pare–, més que amb el significat de la commemoració. És cert, però, que de vegades s’institueix “el dia de”, com és el cas del de les Escriptores, amb el desig que, almenys un cop a l’any, es reflexioni sobre algun esdeveniment d’interès social, es tingui en compte la importància de malalties com la sida o el càncer de mama i la necessitat de la seva prevenció, o serveixi per recordar a la població que els llibres ens fan més lliures.
Un dia a l’any, per descomptat, no fa cap mal, encara que el dia de la Mare sigui per a les dones tots els dies de la nostra vida i la lluita per l’eradicació de la violència de gènere mereixi totes les hores dels 365 dies de l’any. No obstant això, hi ha tants “dies de” cada dia –dia del Rentat de Mans, dels Animals, de les Persones d’Edat, el dia de l’Inventor, del Sanejament, el dia de No Comprar Res, el del Tango, de l’Orgull Zombi i, per descomptat, de l’Orgull Gai, etcètera, etcètera, que tants “dies de” em semblen una mena de santoral laic substitutori. L’Església catòlica és prodiga a commemorar de manera quotidiana màrtirs, verges i apòstols de noms meravellosament exòtics i suggestius –Abercis, Columbaris, Lupencis, Eufèmies, Nunilones i Serapions, etcètera, etcètera–, quasi tan inversemblants com les seves vides, sense cap mena de dubte, antecedents del realisme màgic amb el qual ens van delectar diversos autors del boom americà dels anys seixanta.
El dia de les Escriptores, que a partir d’aquest 2016 se celebrarà el dilluns posterior al 15 d’octubre, festivitat de Santa Teresa, considerada, encara que no ho sigui, la primera autora de la literatura hispànica, neix amb la voluntat de recordar, de visibilitzar, com sol dir-se ara, les escriptores. Entenc que no les vives sinó les mortes, oblidades gairebé a perpetuïtat, sense que ningú les llegeixi, malgrat, en molts casos, la seva extraordinària qualitat literària, sovint foragitades de les col·leccions de clàssics i expulsades del cànon, com és el cas de la magnífica obra de María de Zayas, best-seller en el seu temps, traduïda llavors a idiomes nombrosos i pionera en defensa de la dona.
Malgrat que la iniciativa em sembla bona –benvingut sigui tot el que s’organitzi per aproximar les dones creadores al públic–, em fa l’efecte que el dia de les Escriptores pot esdevenir un dia més sense importància entre els nombrosíssims “dies de” amb què comptem. Caldria assegurar-nos que les lectures dels seus textos, amb els quals les hem celebrat enguany, a més de tenir continuïtat es deixin de circumscriure únicament a uns espais determinats, com les biblioteques, i passin a les escoles i els instituts. És important motivar el professorat perquè a les seves classes, siguin de matemàtiques o de biologia, llegeixin i comentin amb els alumnes textos de les nostres antecessores. Potser no és mala idea, i per això ho proposo des d’aquí, que al Parlament, tant en l’estatal com en els autonòmics, el proper 17 d’octubre del 2017 les sessions comencin amb la lectura d’un text breu d’aquesta dona meravellosa i veritablement excepcional que va ser Clara Campoamor, a la qual les dones devem tantíssim. Va ser gràcies a ella que vam poder votar abans que en altres nacions d’Europa, per exemple, França.
Clara Campoamor hauria de tenir un carrer en tots i cadascun dels municipis de l’Estat, per petits que siguin, com a mínim reconeixement al seu mèrit. Gràcies a la seva obstinació, al seu valor i la defensa acèrrima de les seves conviccions feministes, va aconseguir que per 161 vots positius, enfront de 121 negatius, l’històric 1 d’octubre de 1931 les Corts consolidessin el dret de les dones de ser considerades ciutadanes de primera classe. Campoamor es va enfrontar a altres polítics d’esquerra, entre els quals hi havia Victoria Kent, que creia que el vot femení mouria la balança cap a les opcions conservadores i va optar per votar en contra. La lluita per la defensa dels drets de les dones li va costar a la senyora Campoamor la carrera política. Marginada pels seus companys de partit, va morir en l’exili el 1972.
Començar la celebració del dia de les Escriptores amb un fragment de qualsevol llibre de Campoamor, millor encara si és del magnífic discurs del dia 1 d’octubre de 1931, em sembla positiu i estic segura que cap grup parlamentari s’hi pot oposar. Animi’s, senyora Pastor, i vostè també, senyora Forcadell, i amb vostès tots els presidents i presidentes dels Parlaments autonòmics. Si ho fan serà notícia de telenotícies. Una bona notícia.
Proposo que els Parlaments obrin la sessió el dia de les Escriptores amb la lectura d’un text breu de Clara Campoamor