Visió en túnel
Des que va començar l’actual campanya per a les eleccions presidencials als Estats Units, atents observadors de la política d’aquell país es preguntaven com és que, amb un rival tan manifestament inadequat com Donald Trump, Hillary Clinton no acabava de tenir un avantatge substancial en els sondejos. De fet, ha hagut de ser el mateix Trump que comencés a insultar obertament col·lectius sencers, especialment les dones i els hispans, perquè sembli que Hillary Clinton pot arribar finalment a la presidència.
Dimarts, Lluís Amiguet publicava a La Contra una entrevista molt il·lustrativa sobre això amb Daniel Pink, que va ser assessor del vicepresident i després candidat demòcrata Al Gore. Pink considera que la revolució digital ha propiciat que els ciutadans s’agrupin per ideologies, aficions, o fins i tot manies, i que rebin exclusivament missatges que els reforcen en els seus plantejaments i els mantenen impermeables a les idees o arguments dels que no pensen com ells.
Aquest expert dels Estats Units denomina aquest fenomen de comunitats aïllades que no escolten les altres com visió en túnel i, segons la seva anàlisi, això explica conclusions tan estremidores per al seu país com que “si només votessin els homes o només els blancs, guanyaria Trump”, frase amb què es titulava La Contra aquell dia.
La lúcida anàlisi de Daniel Pink sobre la visió en túnel és extrapolable a tot el món hipercomunicat d’avui. I és vàlida en qualsevol societat que es vegi a si mateixa des de dos punts de vista cada vegada més distants i enfrontats entre si. Un esquema que es manifesta, gairebé com una tradició, en la societat espanyola i que es pot veure d’algun temps ençà, i de manera creixentment preocupant, en la societat catalana. Els mesos que fa que sóc Defensor, alguns lectors m’han plantejat per què si reben el diari en un dels dos idiomes en què es publica, troben en aquell mateix exemplar cartes dels lectors en l’altre idioma. A tots els explico que, quan es va començar a publicar La Vanguardia en català, el 3 de maig del 2011, es va decidir que la secció de Cartes continuaria acollint les comunicacions dels lectors en la llengua en què estiguessin escrites originalment, tant per respectar l’expressió pròpia de cada lector com per plasmar així la realitat innegable d’una societat en la qual conviuen dues llengües.
Penso sincerament que aquell plantejament inicial és encara més vàlid i necessari avui, d’acord amb les actituds que pretenen no ja tenir la raó i tota la raó, sinó que voldrien que les opinions, i fins i tot les expressions, diferents de les seves senzillament desapareguessin.
En realitat, si ho pensem en termes de salut democràtica, el desafiament més important que té davant seu avui la societat catalana no és l’omnipresent debat sobre la independència, sinó aconseguir que aquest i qualsevol altre debat es duguin a terme amb màxim respecte als discrepants de qualsevol signe, amb obertura de mires, sense exclusions ni tergiversacions. Amb ganes que tothom pugui dir-hi la seva. Precisament les formes que adopten els debats ens revelen fins a quin punt som capaços de deslliurar-nos dels innegables perills de la visió en túnel.
Si fóssim capaços d’aconseguir que la intolerància o el fanatisme no puguin ni per un moment vèncer la democràcia, el plaer de debatre en llibertat, ens podríem sentir tots profundament orgullosos com a ciutadans. Segurament tant o més orgullosos fins i tot que si veiéssim triomfar les idees pròpies.
Un expert dels Estats Units alertava a ‘La Contra’ sobre el fenomen de les comunitats aïllades que es reforcen en les seves idees i no escolten les altres