Les patinadores escotades
Vaig a Google, teclejo “cartells sexistes”, premo “imatges” i es desplega a la pantalla de l’ordinador una col·lecció de pasquins. Des del de la pel·lícula Com casar-se amb un milionari, amb Marilyn Monroe, Betty Grable i Lauren Bacall, fins al d’una festa on s’anuncia, com a reclam, la rifa d’una jove llatina, passant pel d’un club esportiu murcià amb la foto d’una noia sota el lema “Et falta la pasta de full per ser un pastís de carn”, o el tristament cèlebre de Dolce & Gabbana en què s’escenifica el que sembla una violació col·lectiva.
A aquest calaix de sastre s’hi acaba d’afegir, amb la immediatesa i irreversibilitat pròpies de l’era digital, un cartell del Circ Raluy Legacy en el qual apareixen dues de les seves artistes, les germanes Niedziela i Emily Raluy, amb vestit negre, curt i escotat, i calçant talons d’agulla. Per què estan en companyia de les noies esmentades en el paràgraf anterior? Doncs perquè l’alcaldessa de Girona va demanar al circ en un tuit que retiri el cartell, que anuncia als carrers de la ciutat les seves actuacions, des de dijous passat fins al 13 de novembre. L’alcaldessa al·lega que es tracta d’un cartell sexista, ja que Niedziela i Emily, patinadores i acròbates, hi apareixen en actitud que associa a un “reclam de producte eròtic”. La direcció del circ rebat aquesta apreciació. Però això compta ben poc. Les Raluy ja figuren en l’antologia de cartells sexistes, orquestrada, com tantes coses, per Google, el jutge global, que aquí ha comptat amb l’alcaldessa de Girona com a assistent en el ministeri fiscal.
No estic a favor de l’ús d’estereotips sexistes. Em semblen feridors, bastos i obsolets. El masclisme és gairebé sempre ridícul i amb freqüència criminal. A més, sospito que si un fabricant o un proveïdor prova de vendre’m els seus productes o serveis per persona interposada –una dona en biquini o un home en calçotets– és perquè té por que el producte o servei no aconseguirà defensar-se sol.
Dit això, tampoc no sóc partidari de l’alegre –o severa– imposició d’etiquetes. Ni de la beateria ni de la censura convertides en esports populars. Fa anys, totes dues tenien mala premsa. La tenia la beateria com a afectació de pudor, moralitat i virtut, sovint pura hipocresia; i com a enemiga d’un alliberament sexual llavors molt apreciat. Tenia també mala premsa la censura, que mutilava llibres, pel·lícules o obres teatrals, pel simple fet que els seus plantejaments polítics, morals o religiosos no s’ajustaven a la doctrina que era del gust de la dictadura. Camilo José Cela va obtenir en la seva maduresa el premi Nobel de Literatura, però a molts ens resultava difícil oblidar els seus anys de col·laborador amb la censura franquista. Això no invalidava els seus millors llibres, però era una llàntia que duia per a tota la vida. I després hi havia la intel·ligència i la finor prescriptiva de la censura, reflectides, per exemple, a l’informe del censor davant La verdad sobre el caso Savolta, l’esplèndid debut literari d’Eduardo Mendoza: “Novel·lot estúpid i confús, escrit sense cap ni peus... [amb] tot el típic de les novel·les pèssimes escrites per escriptors que no saben escriure”. En suma, vaig créixer quan la repressió no semblava cool ni digna de confiança, quan s’aspirava a tenir un criteri propi, guiat per la llibertat i allunyat dels extrems.
Una part no pas petita d’aquell criteri es deu d’haver perdut, atès que ara proliferen els voluntariosos censors aficionats. Entenc que els puguin esperonar les millors intencions. Però les millors intencions no ho justifiquen tot. No justifiquen que des d’una alcaldia s’aspiri, comptat i debatut, a decidir el vestuari d’unes acròbates. No justifiquen la seva automàtica estigmatització i la de la seva empresa com a sexistes. I no sempre garanteixen, si aquest fos l’objectiu final, l’assoliment d’un món millor, més equilibrat i feliç.
De vegades tracto d’imaginar com seria aquest món feliç, desproveït de totes les xacres pròpies de la condició humana. On la correcció imperés en tots els sentits i ordres vitals. On tots poguéssim vetllar pels bons costums, recorrent quan ho consideréssim oportú a la denúncia del rèprobe. On amb les normes i lleis acordades no n’hi hagués prou i haguessin de ser suplementades per la infinita saviesa de tots i cadascun dels éssers humans, el que en el seu conjunt és descrit pels poders emergents com “la gent”... I el que m’imagino en aquests casos és, de vegades, una arcàdia de perfils difosos. Però, d’altres, el que visualitzo és L’auto de fe a la plaça Mayor de Madrid que va pintar Francisco Rizi el 1683 i ara penja al Museu del Prado, amb el seu destil·lat d’ordre, càstig i aquiescència col·lectiva. Me l’imagino, això sí, en un nou format digital i en xarxa –controlat també per Google, esclar–, que dóna a cada petit jutge amateur la possibilitat d’interactuar intensament amb ell, per atenuar o exacerbar els seus rigors, segons s’hagi llevat aquell dia.
La lluita contra el sexisme està esperonada per les millors intencions, però aquestes no ho justifiquen tot