La ciutat asèptica
En Germán ha tornat del Brasil. Han passat tres anys, des que va marxar. I en quedarnos rígids quan ens prem fort entre els seus bíceps, es disculpa tot d’una: “Ah, és veritat, sempre oblido que aquí la gent no s’abraça”. Ens fem dos petons gairebé sense tocar-nos les galtes. En Nico arriba de París. Feia quatre anys que vivia a França. Comenta que a Barcelona ningú no es mira, ni als ulls, ni a la cara. Tothom acota el cap i abaixa les parpelles, concentrats al mòbil o a la punta de les sabates. Així, com pots intercanviar mirades amb algú que t’agrada? Com pots saber si algú t’agrada, o si t’agrada alguna cosa? Com pots saber on ets?
N’Alejandra ha vingut uns dies de vacances. Ara viu a Berlín. Anam a un bar. Observa que, en els bars d’aquesta ciutat, la gent no interactua. I si no és per això, per a què serveixen els bars? Tenia l’esperança que, amb la invasió de turistes, els barcelonins s’obririen una mica, es farien més sociables. Però sempre són els mateixos fent les mateixes coses en els seus mateixos cercles reduïts, i posen poc interès a conèixer persones noves. Faig la prova. M’acosto a un grup de nois catalans
Tenia l’esperança que, amb la invasió de turistes, els barcelonins s’obririen una mica, es farien més sociables
que prenen canyes, igual que nosaltres. Els dic: “Hola”. Es giren cap a mi amb cara de què-vol-aquesta-tiai-per-què-ens-parla. No contesten. Abans esperen una explicació, que els demani o pregunti alguna cosa, supòs. Dic: “Adéu”, i torno amb la meva amiga. Potser la curiositat va matar el gat. Però sense curiositat, on vas?
N’Hernán també ha vingut uns dies, ell de Perú. Flipa amb els melindros que aquí té tothom a l’hora de gaudir i de passar-ho bé: “És com si t’haguessis de sentir culpable pel fet de divertir-te, com si només la queixa et donés la raó; ja veus tu quina gran satisfacció, exercir el dret a la rebequeria”. Tem que s’estigui estenent una epidèmia moralista des dels Estats Units; aquella per la qual, si li fas carantoines a un nin, et cau una denúncia. En Mateo és uruguaià i vol saber quin és el temps prudencial abans de convidar els seus companys de feina a un asadito a casa seva perquè no li posin excuses barates. Si no te relacionás, no entendés de qué va el mundo.
Com a mínim un parell de cops l’any, vaig a Madrid a fer turisme social, perquè les nits de Barcelona són un conyàs. Què ens està passant? Sempre vàrem ser així? Té a veure amb l’edat? O amb la ciutat? L’excusa de que és gran i cosmopolita no cola; Rio, París, Berlín i Lima també ho són (va, i acceptem Montevideo). Sense abraçades, ni mirades, ni converses, ni intercanvis, ni unes rialles amb desconeguts. En definitiva, sense contacte, vivim dins una bombolla asèptica. Així és com ens protegim, però de què? Rebo un missatge privat mitjançant alguna de les mil xarxes socials a les quals estic donada d’alta. És d’un al·lot que sembla maco. No l’he vist mai. Diu: “Ei, com va?”. Evidentment, no li contest.