Diversitat funcional?
Cada vegada és més freqüent als mitjans de comunicació i al discurs polític l’ús de l’expressió diversitat funcional per referir-se a les persones amb condicions singulars i, sobretot, quan tenen una discapacitat.
És una conquesta social innegable i justa el reconeixement del dret a la diferència sigui per motius ètnics, de gènere, de capacitats, d’orientació sexual, etcètera, com així ho reconeixen la legislació espanyola i els tractats universals.
Per tant, despullar el llenguatge de qualsevol indici que impliqui possibles connotacions pejoratives per a les persones així com promoure actituds positives mereix el suport de tota la societat. Ara bé, a vegades el zel d’avançar en aquest camí ha portat a l’ús d’expressions equívoques i poc fonamentades en els coneixements disponibles, com és el cas del terme “diversitat funcional” i, en conseqüència, en desaconsellem l’ús.
En primer lloc perquè la diversitat funcional és una propietat que defineix tot ésser humà i per tant no explica les condicions específiques, per exemple, que concorren en un trastorn del desenvolupament com és la discapacitat. Quan fem servir una paraula és per designar un conjunt de realitats i distingir-les d’unes altres; i evidentment no és el cas que ens ocupa.
En segon lloc, cap de les institucions científiques internacionals en el camp (OMS, APA–DSM-V, AAIDD, per assenyalar-ne algunes) han adoptat aquesta expressió en les seves definicions àmpliament reconegudes i utilitzades.
En tercer lloc, quan es defensa l’ús de “diversitat funcional” perquè “discapacitat” és lesiu, crec que és una trampa semàntica i que al cap i a la fi no beneficia les persones i pot posar en risc els seus drets subjectius. El problema és un altre; al llarg de la història hem vist com totes les paraules que hem fet servir per referir-nos al que s’entén per discapacitat han acabat tenint un significat pejoratiu i això passaria igualment amb l’expressió que ens ocupa si s’estengués en el temps el seu ús.
El problema, en aquest cas i en altres, són les actituds proclius a la marginació de la societat que convé combatre amb l’educació. Les realitats individuals són les que són, el llenguatge ens pot ajudar a valorar-les, però mai confondre.