L’emergent discurs espanyol
S’ha dit que va ser un tripartit el que ahir va elegir president del Govern Mariano Rajoy. També s’han emprat les expressions aliança nacional o triple aliança per explicar que el polític gallec hagi comptat amb els vots de Ciutadans i l’abstenció parcial del grup socialista. En tots dos casos, aquestes denominacions remeten a una idea de fons que és segurament certa: el discurs de la dreta espanyola sobre la unitat nacional i la vigència de la Constitució del 1978 és majoritari en la ciutadania que s’amarra a les certeses d’un Executiu burocràtic i predictible quan l’onatge populista o el desconcert de l’esquerra tradicional provoquen inquietuds socials transversals.
Es podria afirmar –aquí hi ha les elucubracions de certa intel·lectualitat– que tant el descavalcament de Pedro Sánchez, com la crisi entre el PSC i el PSOE responen a causes emparentades. L’ex-secretari general dels socialistes va voler intentar una alternativa al Govern de R oy amb Podem i el suport d’independentistes i nacionalistes –el projecte estava avançat, però no tancat–, fet que va encendre les alarmes del PSOE del sud espanyol i va motivar la dimissió-destitució de Sánchez. La ruptura virtual de la relació orgànica entre el PSC i el PSOE es produeix per unes diferències insalvables que tenen a veure amb factors d’identitat nacional.
La coreografia d’aquesta situació és la catalana que a través dels partits secessionistes –amb majoria parlamentària– ha posat en marxa un procés separatista només rebutjat parcialment dins de Catalunya i gairebé unànimement fora. Rajoy i el PP –tan socialdemòcrates o tan liberals com les circumstàncies aconsellin– s’han apropiat d’una idea força emergent davant l’envit català que els ofereix un paper polític, la consecució d’un èxit compartit i una carnadura ideològica: la defensa de la unitat nacional en els termes de la Constitució del 1978. L’explicació a aquest territori electoral del PP l’estabilitat del qual (entre set i vuit milions de sufragis) molts analistes troben incomprensible (malgrat la corrupció, malgrat les ineficiències, malgrat la falta d’empatia) es localitza en la seguretat que transmeten els populars sobre la solidesa dels fonaments constitucionals i sobre la garantia del funcionament correcte dels poders de l’Estat. Euskadi i Catalunya no són, a més, els seus graners electorals, contràriament al que passa amb l’esquerra.
El PP ha arrabassat al PSOE el llegat de la transició democràtica perquè des de Rodríguez Zapatero (“Esnacionalistes panya és una nació discutida i discutible”) fins a Pedro Sánchez, el socialisme ha volgut atendre dues demandes no sempre compatibles: la dels nacionalismes (a Catalunya i Euskadi) i la de les seves pròpies bases de militants i electorals fora d’aquestes dues nacionalitats històriques. Malgrat que el balanç de la col·laboració dels socialistes amb els bascos ha estat raonable, la mateixa esquerra considera que a Catalunya no ho ha estat tant, fins al punt que molts dirigents socialistes han arribat a verbalitzar que la indefinició davant el fenomen nacionalista-sobiranista ha acabat per portar la ruïna al PSOE. Aquests mateixos dirigents, la majoria de Despeñaperros cap avall, però no només, entenen que el partit ha de tornar a un plantejament nacional, espanyol, autonòmic i salvaguardar l’Estat del desafiament secessionista. Aquesta és la raó per la qual el sector majoritari al PSOE ha imposat l’abstenció que ahir va fer president Mariano Rajoy (no hi havia cap altra alternativa que es pogués considerar) i aquesta és també la raó per la qual revisarà a fons la relació orgànica entre el socialisme espanyol i el català. Els discursos independentistes en les sessions d’investidura de Rajoy han estat molt abraonats i, considerats objectivament, han coadjuvat a encastar més del que ja estava la sensació que el principal problema d’Espanya és la unitat amenaçada des de Catalunya i, el gran risc, la conjunció dels sobiranistes amb els populistes per impulsar un procés constituent com va reconèixer Joan Tardà amb la seva habitual sinceritat –tan impolítica, tan poc estratègica–. Va ser tanta la fogositat del portaveu d’Esquerra Republicana de Catalunya a la Cambra Baixa que a mesura que pujava el diapasó, Mariano Rajoy perfilava millor la seva resposta: el que diu i com ho diu –li va etzibar el president al diputat català– “fa por”. El dirigent popular donava carta de naturalització al sentiment de temor que comença a suscitar la qüestió catalana i que serveix per fer emergir la idea-força de l’espanyolitat. A la qual el PSOE vol enganxar-se conjuminant els passos d’un nou itinerari que requereix, abans, una depuració interna. Al marge dels judicis de valor, aquesta és, crec, la descripció del que està passant més enllà de l’Ebre.
El relat sobre la unitat és majoritari fora de Catalunya i domina en el PP i en el PSOE