La clau més efímera d’una persona sense sostre

Un home mor al cap de poques hores d’instal·lar-se al seu nou pis després de sobreviure una llarga etapa dormint al carrer

Després de molts anys deambulant pels carrers de Barcelona, dormint a la intempèrie, en pensions i en habitacions rellogades, en Luis va accedir a una casa per a ell sol. Un dimarts va recollir a la Fundació Arrels les claus, es va traslladar al pis i al cap de poques hores va perdre la vida. La primera, o potser la segona nit, va morir mentre dormia al seu llit acabat d’estrenar. El succés va commoure el personal d’Arrels, que li havia agafat molt d’afecte “pel seu carisma i la seva gran generositat; sempre es preocupava pels altres”, comenta Josep Maria Anguera, un dels treballadors socials que li donava suport.

A Arrels estan acostumats a haver d’organitzar funerals de persones que fa temps que han perdut el vincle amb la seva família. La crueltat i inclemència del carrer, les addiccions, la violència... inevitablement seguen prematurament la vida de ciutadans sense sostre. Però en el cas d’en Luis –un nom fictici per preservar la seva identitat– la seva mort va agafar per sorpresa el carrer Riereta, al Raval, on periòdicament es reunia amb el seu equip de referència d’Arrels. També col·laborava en alguna campanya de cara al Nadal. “Estic molt content d’haver-lo conegut; n’he après moltes coses. Aquest any va fer una xerrada a alumnes de segon de batxillerat de la Garriga en què explicava la seva experiència. Era tan directe! “Jo no vull que a ningú li passi el que m’ha passat a mi. No vull que ningú dormi al carrer. Mireu, mireu com estic jo; si us drogueu morireu”, va dir als nois, que es van quedar enganxats a la cadira, impressionats amb el seu testimoni”, relata Anguera.

La sort d’en Luis, un barceloní de 52 anys, fa uns mesos va canviar quan va saber que enguany Arrels li facilitaria l’accés a un habitatge. “Havia tingut addiccions greus, però les havia superades totes. Feia temps que ja no consumia res; només fumava”, afegeix Anguera. El pis era el primer pas per traçar una nova història. “El dimarts 20 de setembre, quan va venir a buscar les claus, em va dir: “Ara sí, ara podré refer la meva vida. Mentre era al carrer no podia. Necessito un sostre per fer-ho; ara parlarem tu i jo per anar al metge”, apunta Anguera. Les drogues i tant de temps al ras havien debilitat la seva salut, però el dia a dia al carrer l’obligava a mantenir-se fort, actiu, sense treva.

El relax, la calma, li va arribar amb les claus. Aquell dimarts es va instal·lar a la casa i dijous havia d’anar a Arrels per explicar com anava tot. “Era molt complidor i ens va sorprendre que no vingués. Vam trucar-li aquell mateix dia i el següent, però no va contestar. Dilluns vam anar al seu pis i no vam poder-hi entrar perquè les claus eren al pany. Van venir els bombers i el van trobar, sense vida, ajagut al llit. Ens van dir que havia mort de manera natural, plàcidament. No hi havia patiment, al seu rostre”, relata Anguera. Tot fa suposar que en Luis va morir la primera o segona nit al pis.

En Luis havia perdut el contacte amb la seva família, però sabia que el seu fill, ara d’uns vint anys, és un gran aficionat als esports nàutics. Per veure’l anava a la platja, seia a la sorra i gaudia de la seva evolució sobre les ones. Un mes després de la seva mort es va poder localitzar els familiars i aquesta setmana s’ha fet un funeral en la seva memòria.

Els amics d’Arrels lamenten que en Luis se n’anés quan anava a començar una nova vida. Una paradoxa. Es pregunten què va passar. Potser després de tant de temps patint, i en estat d’alerta per poder sobreviure a la jungla de carrer, el relaxament el va portar a la mort?

En Luis va deixar escrites unes paraules, setmanes abans que morís, en què reflexionava sobre el sentit d’unes claus, les d’una casa que només va gaudir un dia: “Per a una persona sense sostre les claus signifiquen que té alguna cosa a tancar, un lloc per arrecerar-se de la pluja i del fred, de les mirades incòmodes... Tothom hauria de tenir una clau, una dignitat que el carrer ens ha pres...”

“Tothom hauria de tenir una clau, una dignitat que el carrer ens ha pres...”, va escriure abans d’anar a viure al pis cedit per Arrels