Enigmes que no són ciència-ficció
La publicació d’una novel·la inèdita revifa el debat sobre el llegat i la memòria de l’autor
En los Estados Unidos les está dando por el video, tengo buenos datos. En Londres los adolescentes juegan durante algunos meses a ser estrellas de la canción. Y no pasa nada, por supuesto. Aquí, como era de esperar, buscamos la droga o el hobby más barato y más patético: la poesía, las revistas de poesía; qué le vamos a hacer, no en balde ésta es la patria de Cantinflas y Agustín Lara”, afirma el doctor Carvajal, un dels personatges d’El espíritu de la
ciencia-ficción, la nova novel·la de Roberto Bolaño (1953-2003) que surt dijous a la venda. Una obra en la qual el jove poeta Jans Schrella –un reflex de Bolaño mateix– viu la bohèmia literària mexicana.
Tot el que envolta Bolaño és un esdeveniment. Des del boom llatinoamericà, amb noms com García Márquez o Vargas Llosa, no es recorda un escriptor amb un ressò mediàtic semblant i alhora aplaudit per la crítica. Autor inicialment de culte, ha tingut èxit en mercats tan difícils com el dels Estats Units i abans de morir havia començat a entrar en les primeres deliberacions dels acadèmics suecs, d’aquelles que amb el pas dels anys poden fructificar o no. L’aparició del nou llibre coincideix amb una polèmica sobre la gestió de la seva memòria que ha portat la seva vídua, Carolina López, a demandar judicialment diverses persones i institucions que es van referir a Carmen Pérez de Vega com “l’última parella de Bolaño”, acusant-los d’atemptar contra l’honor i la intimitat de la família. La demanda s’amplia a Pérez de Vega mateixa.
Cal dir que una cosa en teoria tan senzilla de dilucidar és, d’acord amb els amics consultats, interpretable. Per A.G. Porta i d’altres, “En Roberto i la Carolina no estaven separats”. En canvi, per d’altres “la seva parella era la Carmen”.
El tema no és una mera xafarderia i té a veure amb el salt que la seva obra acaba de fer des d’Anagrama –l’editorial que li va publicar pràcticament tots els llibres– a Alfaguara per una quantitat lleugerament superior als 500.000 euros. La relació entre Jordi Herralde i Carolina López no era bona. “Des del 2007 no tinc contacte directe amb ella –confirma l’editor–, només a través d’agents i advocats”, malgrat la qual cosa va arribar a publicar set llibres pòstums de Bolaño entre 2003 i 2011. Pel fundador d’Anagrama, “els hereus no ens han retirat els títols per una qüestió de diners, sinó perquè formàvem part d’aquells amics íntims als quals ens havia presentat la Carmen com la seva nòvia, amb qui jo mantenia un tracte esporàdic i cordial”. Herralde parla d’“una llista negra”. I diu que, mentre Ignacio Echevarría i Bruno Montané preparaven l’edició de La Universidad
Desconocida, “un dia vam rebre un burofax d’un pompós despatx d’advocats madrileny en nom dels hereus desautoritzant l’edició d’aquell text. Li vaig respondre a Carolina López que, llavors, quedàvem en espera de la seva edició i aquella és la que vam publicar, amb algun poema afegit per ella i eliminant-ne la introducció”. El fet que de Vega fos consultada en alguna qüestió, durant el procés d’edició d’un llibre anterior, havia molestat molt la vídua.
“El 16 de desembre del 2015 –continua Herralde– hi va haver una reunió a Barcelona, molt cordial, entre Carolina López, Sarah Chalfant (de l’agència Wylie), Carlo Feltrinelli, Silvia Sesé i jo mateix, de la qual tots vam sortir convençuts que Bolaño continuaria a Anagrama perquè fins i tot es va acordar el preu de l’avançament. Aquella mateixa tarda, López va tenir una reunió amb Penguin Random House en què els van vendre tota l’obra de Bolaño, sense donar-nos opció de d’oferir-los res més”. Herralde deixa clar que “no tinc res contra Wylie, ni contra Penguin Random House, és una decisió de Carolina López. No parlaré de deliris ni paranoies perquè els meus coneixements mèdics són realment insuficients”.
L’entorn de López afirma que “Herralde tractava la Carolina com un drap brut”, mentre que a Anagrama esmenten una llista de greuges concrets, bàsicament reedicions que la vídua no autoritzava. “Anagrama ja havia donat a Bolaño tot el que li va poder donar, que és molt, mentre que Alfaguara té una distribució molt més potent a Llatinoamèrica, amb la qual cosa la seva obra pot fer un altre salt i ampliar el seu públic”, argumenten els defensors del canvi d’editorial, que desdramatitzen “una cosa que és molt habitual al sector”.
Sobre el tema personal motiu de polèmica, podem dir que Bolaño es va relacionar amb les dues dones. Amb una va tenir dos fills –nascuts el 1990 i el 2001–, mantenia una vida familiar a Blanes, veient-se amb amics, fent algun viatge i alternant períodes d’allunyament amb d’altres de més proximitat. Amb l’altra dona va mantenir una relació amorosa al llarg de sis anys que va incloure diversos viatges, assistència a actes públics i activitats amb amics, a algun dels quals els va dir, cap al final de la seva vida, que buscava pis a Barcelona.
La relació amb Pérez de Vega va començar el desembre del 1997 i va durar fins a la seva mort, de fet va ser ella qui el va portar a l’hospital Vall d’Hebron, on va morir, i qui va trucar a Carolina López perquè es presentés. Un dels amics que van visitar l’escriptor en aquells dies finals recorda la mare de Bolaño, Victoria Ávalos, “dirigint el trànsit entre les dues dones: els deia quan li tocava a una o a l’altra estar a l’habitació”.
Aquest diari s’ha intentat posar en contacte amb López i amb PéPérez
DEMANDA JUDICIAL
JORDI HERRALDE
CATALOGACIÓ La vídua de l’escriptor denuncia els que es refereixen a Pérez de Vega com la seva parella
“Vam acordar el preu de l’avançament i, aquell mateix dia, va ser venut a Random”
Aviat se sabrà l’estat dels treballs d’ordenació dels seus papers
rez. En el cas de la vídua, l’editorial Alfaguara s’ha remès a la roda de premsa que farà la setmana que ve. I Pérez de Vega ha declinat oferir declaracions, més enllà d’aquesta: “No demano res. Només que no em prenguin la meva amistat amb en Roberto”.
Ignacio Echevarría no va dubtar, fa uns dies, en un article a la revista
El Cultural, a dir que la causa que l’hagin apartat de les tasques d’edició dels textos del xilè és “la meva bona entesa amb Pérez de Vega, la dona amb qui Bolaño va mantenir una llarga i estreta relació sentimental durant els últims anys de la seva vida (especialment els tres darrers, en què la relació es va consolidar i es va fer més o menys pública)”.
També s’han vessat rius de tinta sobre la malaltia hepàtica que finalment el va portar a la mort. El doctor Víctor Vargas, de l’hospital Vall d’Hebron, va declarar al diari xilè La Tercera que va ser “un trastorn immunològic que afecta les vies biliars i va fent malbé el fetge”. Contactat per aquest diari, Vargas respon: “He firmat un document a la família pel qual em comprometo a no parlar més d’aquest tema”. Cap a l’any 1992 o 1993, els metges li van dir que havia de demanar un trasplantament de fetge, i el va anar posposant fins als començaments del segle XXI. Quan va ingressar a l’hospital –afectat per la sagnia de les varius esofàgiques, un dany col·lateral de la seva malaltia– ja estava segon de la llista d’espera.
Tornant al nou llibre, el xilè Bruno Montané va viure la bohèmia mexicana amb el seu amic Bolaño. Forçat a fer una lectura fragmentària i apressada d’El espíritu de la ciencia-ficción, ja n’endevina alguns referents: “Veig que el personatge de Rodríguez és Juan Rejano, poeta andalús exiliat a Mèxic que apareix a Los detectives salvajes. D’altres apareixen amb el nom real, com el periodista cultural Jesús Luis Colín, amb qui ens solíem veure a la cafeteria La Habana, o Alcira Soust Scaffo, que és l’autèntic nom d’Auxilio Lacouture –el personatge d’Amuleto–, que, expulsada de Mèxic, va viure uns quants anys com a rodamón a Montevideo i va morir en un hospital públic”.
Del bagul de Bolaño continuen brollant, doncs, obres pòstumes. A més d’El espíritu de la ciencia-ficci-
ón, ja vam tenir les novel·les 2666 (2004), El Tercer Reich (2010) i Los sinsabores del verdadero policía
(2011), els volums de contes El gaucho insufrible (2003) i El secreto del mal (2007), així com el volum de poesia La Universidad Desconocida (2007) i els assajos recollits a Entre
paréntesis (2004). Si bé ell mateix va deixar clar que hi havia obres que no donava per bones –com El
Tercer Reich– és evident que tenen interès per a la legió de bolañistes que pobla el món. Herralde certifica que “quan, amb ell viu, vam mirar els seus calaixos, només va voler rescatar Amberes i Monsieur
Pain i no va considerar els altres títols aptes per a la publicació, tot i que jo no dubto que són valuosos”. Ara s’espera un nou llibre de contes, un altre de poesia i el Diario de
vida, una llibreta que encara no ha quedat aclarit què conté. Tot i que, atesa la tasca de catalogació que es fa, potser la setmana que ve Carolina López donarà alguna sorpresa.