A les entranyes de ‘La catedral del mar’
Un recorregut amb Ildefonso Falcones pel rodatge a Barcelona de la sèrie basada en la seva novel·la més cèlebre
Ah, els rodatges... Gent corrent d’una banda a l’altra, actors paralitzats durant hores interminables esperant la presa bona, un director que crida des d’un cubicle muntat amb quatre pals i uns cortinatges –com si fos un general romà observant la batalla– i vianants que es fan selfies als carrers de Barcelona transformats en escenari medieval. Aquesta setmana, al rodatge de La catedral del mar, la sèrie basada en la novel·la d’Ildefonso Falcones, hi va haver un dia molt especial: dimarts, l’autor del llibre va irrompre a Santa Maria del Mar, on es gravava l’escena final de la història, amb dos centenars d’extres, que cridaven: “Visca el cònsol de mar!”.
Falcones es va presentar amb un dels seus fills, José María, de 17 anys –“en tenia set quan va sortir la novel·la”– i la seva dona Carmen. “I per què repetiu? Ha sortit malament?”, demana un curiós Falcones al director, Jordi Frades. “No, no, anem arreglant i millorant el pla, Ildefonso”.
L’escena és com la va imaginar? “Bàsicament –respon–. A la novel·la descric el poble, que està aquí dret, i els nobles, en aquella zona, amb els esclaus que els portaven les cadires”. El dia anterior, cremaven fogueres a la plaça del Rei, on es carbonitzaven els cossos dels barcelonins castigats per la pesta.
En una de les pauses entre preses, al bar de davant, trobem Luis Sorando, assessor històric de la sèrie, esmorzant entre tècnics de so i perruquers. Quina és la tasca d’un historiador al mig de tot això? “La meva funció és informar dels errors o llicències que hi hagi al guió, de vegades procedents de la novel·la, i proposar els canvis necessaris per resoldre’ls. Però la decisió final és del director. Hi ha coses que es poden canviar sense problemes, però d’altres afecten la línia principal de l’argument i es decideix mantenir-les, ja que es tracta d’una ficció”. N’hi ha cap exemple? “L’escena de la violació al principi, en què el noble es basa en el dret de cuixa per forçar la núvia enmig de la celebració del banquet de noces. En realitat no existia aquest famós dret, es limitava al fet que el noble podia triar el millor tros de carn del rostit del banquet nupcial. Però s’ha estès popularment –i al cinema, amb el Braveheart de Mel Gibson– i és molt difícil lluitar contra aquesta idea. Sí que hi havia violacions i abusos sexuals per part dels senyors feudals, esclar, però no existia cap legislació o institució que ho emparés”. Afegeix que “l’edat mitjana, en aquests anys, va
“El dret de cuixa no va existir, el noble només podia triar el millor tros del rostit”, apunta l’assessor històric
ser una època d’esplendor cultural i general tant a Castella com a Aragó, amb reis com Alfons X i Jaume I, respectivament. Hi havia banys públics, molta més higiene del que es creu. I els vestits, bé, eren més cenyits, entallats, i acolorits”.
El productor Jaume Banacolocha –de Diagonal TV– admet que “el pressupost de 12 milions és el més alt que s’ha registrat a Espanya... però és que la història ho requereix: avança al llarg dels anys –els decorats no poden ser els mateixos–, hi ha més exteriors que interiors, hi ha poc diàleg, tot és molt visual...”. Una de les claus és que Netflix hagi entrat a la producció –“vam anar a proposar-l’hi i immediatament ens van dir que sí, els seus executius s’havien llegit la novel·la!”– ja que “a escala nacional és molt difícil aconseguir tants diners, la clau és internacionalitzar”. Banacolocha recorda, entre els seus principals turments –encara que va sortir tot bé– la batalla que enfrontava els almogàvers contra el rei de Mallorca i que va ser rodada “als afores de Madrid, amb 400 figurants, 30 especialistes, 20 cavalls...”.
En un lateral de la basílica, trobem Falcones assegut a les escales, xerrant amb un monjo –bé, volem dir amb un actor italià vestit de monjo–, a qui dóna uns copets a l’esquena. “És que no l’han deixat treballar perquè no està sindicat”, ens aclareix després.