L’art de la... discussió Autora: Yasmina Reza Lloc i data: teatre Goya (19/X/2016)

L’any 1994, la dramaturga Yasmina Reza (París, 1959) va estrenar Art, una comèdia que en els darrers vint anys no ha parat de traduir-se i de representar-se per mig món. A Barcelona ara es pot veure per tercera vegada. S’havia fet en castellà, primer en un muntatge encapçalat per Josep Maria Flotats i després amb Ricardo Darín. Ara el públic aplaudirà tres noms de primer nivell que asseguren la fortalesa i credibilitat del conflicte que s’encén tot just començada la funció. Em refereixo a Francesc Orella, Pere Arquillué i Lluís Villanueva.

Villanueva és en Sergi, un home que es guanya molt bé la vida i que un bon dia decideix que una pintura d’avantguarda ha d’honorar el seu domicili. Dit i fet: un galerista amic satisfà el seu desig i li encoloma per 200.000 € una pintura que és absolutament blanca, sense cap relleu. Satisfet per la compra, en Sergi mostra el quadre al seu amic Marc (Orella), que no s’està de menysprear la pintura i de censurar el comprador, amb paraules cada vegada més pujades de to. Quan en Sergi i en Marc sembla que estan perfectament enemistats, es presenta l’Ivan (Arquillué), que d’entrada sembla més conciliador, però que després acaba involucrat en la disputa amb una argumentació ben peculiar que fa aixecar uns aplaudiments intempestius del públic.

L’habilitat de Reza va consistir a fer que uns judicis crítics molt elementals sobre l’art modern derivessin cap a unes reflexions força interessants sobre l’amistat i les febleses i egoismes que encobreix. La comercialitat d’Art, inqüestionable, satisfà un públic majoritari que amb tot el confort del món ofereix la seva complicitat a una controvèrsia que té uns vessants morals inesperats. Les riallades són franques i generoses. Amb una tripleta d’actors impecable, crec que hi ha diversió per estona. No seria estrany que els protagonistes es diguessin: “Enguany ens menjarem els torrons al Goya”.

Pel que fa a la direcció, cal celebrar el retrobament de Miquel Gorriz, un gran professional sortit del laboratori de la Beckett i que ha tingut encerts tan remarcables com aquell Primer amor del patró de la sala, molt premiat. A Art, Gorriz fa un plantejament desvergonyit del temps narratiu i elimina les transicions d’una escena a l’altra. L’espectacle és, així, un contínuum, com si totes les vicissituds es produïssin en una única i dilatada seqüència. Formidable. Excel·lent l’escenografia de Jon Berrondo. Evidentment blanca, com tot el mobiliari.