El dibuix de Rafinha
Un fenomenal gol del brasiler decideix un partit mediocre del Barça
Una acció de futvòlei per poder desencallar la situació. Una acció acrobàtica per respirar. Un gol de tisora tan preciós com curiós per trobar, més tard del que es podia esperar, el camí de la xarxa. Rafinha va dibuixar aquesta estampa de foto després d’un xut al pal de Neymar i una acceleració de Messi per trobar el camí d’una victòria de mínims que es va lligar a la segona part. Un triomf obligat contra el cuer per continuar a prop del Madrid i per anar a Manchester amb els deures fets, almenys en l’aspecte matemàtic. El cas del migcampista brasiler ja no és casualitat. Està sent la seva temporada, tant en joc com en gols, perquè en suma un total de cinc. El seu gol va alegrar i va decidir una vetllada ensopida sobre la gespa, una actuació barcelonista de bioritmes baixos. Un partit que, futbolísticament, només serà recordat per la diana de Rafinha.
Enmig d’una setmana de soroll, de conflictes, de declaracions i comunicats, arribava un partit. A priori havia de ser un duel fàcil contra l’últim classificat, que aterrava al Camp Nou sense haver aconseguit cap victòria en el campionat. Un Granada que no ha puntuat mai en territori blaugrana i que semblava una víctima propiciatòria per a una nit de festival, de gols i de celebracions. A l’hora de la veritat al Barça li va costar moltíssim de generar futbol. Volia però no podia. Esperava que l’ocasió caigués pel seu propi pes, però així només s’anaven generant les oportunitats en comptagotes i no com un torrent.
Amb la infermeria plena, Luis Enrique va decidir ser prudent amb Sergio Busquets, a qui va donar descans, i va col·locar com a migcampista Rakitic, amb Denis Suárez i Rafinha a banda i banda. En defensa l’equip va jugar amb el que li queda, però la davantera estava sencera. Amb aquests ingredients el Barcelona va sortir a jugar amb bones intencions, però
L’equip blaugrana no va brillar i els seus tres davanters es van mostrar espessos Els defenses van mantenir la concentració, amb especial menció per a un potent Sergi Roberto
sense la sisena marxa posada. El domini territorial, gairebé total. De possessió de pilota, molta. Però de perill, el que se’n diu perill, només de tant en tant en una primera part que va acabar resultant molt insulsa.
Això sí, el panorama quedava animat per la grada, que va protestar contra el president de LaLiga, Javier Tebas, amb mocadorada i tot. Un públic que va anar massivament a l’estadi, disposat a passar-s’ho bé i pensant que no hi hauria espai per al patiment. Tot i que quan va arribar l’entreacte no és que hi hagués neguit, encara, però sí un punt d’intranquil·litat. L’assossec en aquest tipus de partits se sol aconseguir quan es ma-
terialitza el primer gol, però no arribava. El va tenir als peus Luis Suárez, que, com ell mateix diu, quan és imprecís pot arribar a desesperar-se i a desesperar. L’uruguaià, que va oferir la Bota d’Or al públic, no va saber aprofitar una fantàstica assistència en profunditat de Mascherano perquè es va entretenir en comptes de rematar i va acabar perdent la pilota. Enfadat, sí que va xutar poc després, però Ochoa va desviar el seu llançament en una de les dues úniques parades que va haver de fer a la primera part.
El Barça oferia l’ímpetu de Sergi Roberto i Digne per les bandes i la bona feina a la medul·lar de Rakitic, però als atacants els faltava inspiració per desequilibrar perquè, com que hi havia poc espai, calia trenar les jugades amb precisió i amb rapidesa. Messi no estava especialment fi en el desbordament i el partit de Neymar també resultava poc màgic, sobretot a l’hora de finalitzar.
El Madrid i l’Atlètic havien resolt els seus compromisos i la situació no estava per cometre una altra estupidesa com la de la nit de l’Alabès. Sort per als blaugrana que l’equip va tornar del descans amb una mica més de grapa i Rafinha va obrir el marcador amb la referida rematada acrobàtica. Podia començar un altre tipus de partit i el Barça va buscar la sentència ràpida amb un parell d’incursions de Neymar, que va estar a punt de fer el segon després d’una d’internada descomunal de Sergi Roberto. Ochoa va desbaratar el xut del brasiler i va mantenir el Granada dins d’un matx que no va trigar a tornar a pansir-se. Perquè Suárez continuava desencertat i perdonava un altre gol fet amb el cap. Tampoc Messi no resolia en un mà a mà i el conjunt nassarita amenaçava de donar un ensurt. L’accident no va arribar. Triomf i gràcies.