Vermella a Tebas
El Camp Nou ensenya les urpes contra el president de la Lliga
Si hi ha una situació que uneix, que motiva, que excita el barcelonisme és quan se sent atacat, quan té un antagonista comú. Històricament, el camp del Barça sempre ha estat un clamor per fer pinya i defensar-se. Llavors, no és que ensenyi les ungles, sinó que treu les urpes i esmola els ullals. Des del 1925 quan es va xiular l’himne a les Corts –i Primo de Rivera va tancar el club–, passant pel retorn de Figo, la crisi del president Gaspart o els gols de Cristiano. Des de les senyeres de Basilea a les estelades de Berlín i la Champions. Ahir l’enemic públic número u va ser Javier Tebas i el Camp Nou li va ensenyar targeta vermella. Tot i això, acostumat i gairebé encantat de trobar-se (o posar-se) al centre de l’huracà, més que la mocadorada, la reprovació i els càntics, potser a Tebas, per les seves fílies, li va doldre més el triomf del Barça. Allà sí que li van tocar el voraviu.
Dues vegades l’afició va expressar el seu malestar per les declaracions del president de LaLiga. Al minut 12 de les dues parts. Aquest és el número amb què s’identifica l’afició, res a veure amb el dorsal de Rafinha.
Arribat el moment, la grada es va poblar de mocadors blancs. No com a rendició, sinó com a bandera de protesta. Malgrat que el mocador de tela ha deixat de ser un complement de moda, la gent va venir preparada de casa. Mentrestant, a l’espai d’animació del gol nord–curiosament creat per iniciativa de la LaLiga– se li ensenyava la vermella i s’iniciava el càntic “Tebas, vés-te’n ja”. No va ser per imperatiu, com al PSOE. A l’estadi no va ser necessari obligar i ningú no es va abstenir. Tothom va cantar.
Excepte els 82.914 espectadors que van ser a les grades i van participar en la mocadorada, pocs més es van assabentar del descontentament del Barcelona per la incontinència verbal de Javier Tebas i el comitè de competició. Perquè la televisió no va ensenyar en directe la protesta. El locutor va comentar l’acció reivindicativa, sí, però no hi va haver imatges que la il·lustressin. El realitzador es va centrar en el joc i no va obrir el pla per mostrar com els socis i seguidors del Barcelona feien pública la seva empipada. L’acte d’omissió va recordar la primera xiulada a l’himne a la final de Mestalla del 2009 entre el Barça i l’Athletic. Llavors, el so ambient es va abaixar expressament, cosa que va costar el càrrec al director d’esports d’RTVE.
Per acabar d’adobar el terreny de protesta, el designat per arbitrar el partit va ser Martínez Munuera, del col·legi valencià. Nascut a Benidorm, a aquest policia local en excedència segurament li hauria arribat la campanya dels mitjans valencianistes per embrutar la celebració del gol dels blaugrana a Mestalla. Així doncs, qui volgués veure fantasmes tenia els seus motius. Però el partit, quant a entrades lletges, no va tenir res a veure amb el de la setmana passada. Només es van enganxar i es van encarar Neymar –assenyalat des de Mestalla– i Vezo, que precisament l’any passat jugava al... València.
També al gol es van comportar els barcelonistes segons els cànons que exigeixen des dels despatxos de Madrid. Rafinha va lliscar per la gespa de genolls i va obrir els braços en forma de creu. Res que els interpretadors de la celebracions poguessin observar punitiu. Res a veure amb el gest de tallar el coll que va fer el jugador dels Chicago Bulls Dwyane Wade després d’encistellar el triple decisiu contra els Boston Celtics. L’NBA l’ha multat amb 25.000 euros per incitació a la violència. Això sí que és provocar de debò. I Wade jugava a casa. Perquè s’entengui la diferència.