Més ordinària que general
Quan es parla del patrocini de Qatar, sorgeixen les contradiccions entre principis i necessitats
Per esperar que comenci l’Assemblea General Ordinària no hi ha res millor que submergir-se en la Memòria 2015/2016 del club i de la fundació. És literatura densa, amb moltes dades i un duel fotogràfic entre Josep Maria Bartomeu (34 aparicions a la memòria del club, 20 a la de la fundació) i Jordi Cardoner (12 i 26). La megafonia emet jazz soft de sex shop fins que sona
El cant del Barça i surten els directius. Deuen tenir pressa perquè només deixen que soni la primera estrofa. Bartomeu va de cara a barraca i s’assegura el titular contra Javier Tebas, l’abominable dirigent que ho és gràcies al Barça. Fidel al seu estil, es mostra amable, fa equilibris amb les paraules (“una temporada de rècords i de records”) i devora síl·labes que converteixen Susanna Monje en vicesidenta.
Monje toreja les xifres amb elegància i obté una unanimitat búlgara. Dites per ella, paraules com
immobilitzat, amortitzat i conceptes de metafísica comptable com
actiu circular no provoquen atacs de narcolèpsia. Apareix Òscar Grau. Encara li costa encabir una fesomia de jugador d’handbol dins d’un vestit del que ara en diem presumptuosament CEO i no desentona amb el nivell retòric general dels ponents. Robert Fernàndez no aporta gran cosa, i els compromissaris només li aplaudeixen les renovacions. Quan es parla del patrocini de Qatar, emergeixen les contradiccions entre principis i necessitats. Les intervencions són respectuoses i la sensació d’ordre, coordinat per Pere Jansà, es transmet a les hostesses, que, amb impavidesa heteropatriarcal, aixequen els rètols del torn de paraula.
La bona voluntat s’alterna amb certa incontinència per l’anècdota que els directius entomen amb l’alegria de saber que no passaran per cap situació delicada. Un soci demana que a l’escut del club es canviï la bandera catalana per l’estelada. A l’hora de defensar la prolongació del patrocini, a Manel Arroyo li passa com a Rajoy: convenç més a les rèpliques que al discurs. La votació certifica la qatarsi ,iel redactat pervers de la pregunta obre una petita escletxa de la finestra que obre la possibilitat que el futur patrocinador no sigui Qatar i, alhora, posa la catifa vermella perquè ho acabi sent. La cerimònia té una dimensió terapèutica. A mesura que passen les hores, es confirma la placidesa assembleària de la jornada i es propicien fenòmens paranormals, com acabar creient que Cardoner, Arroyo i Bladé són la mateixa persona. A l’hora de defensar la seva gestió, Bartomeu fa servir l’estratègia Montilla, que funciona a base d’extenuar l’adversari i de paralitzar-lo amb un discurs monocordi i d’una insipidesa que, si ahir s’hagués votat, segur que hauria estat aprovada.