Només nosaltres sabem el que costa
Recordo perfectament l’última derrota de l’equip. En aquell temps acumulàvem més de 30 victòries seguides. Va ser a Logronyo, el 18 de maig del 2013, en una Lliga en què m’agradaria recordar a tothom que l’Atlètic de Madrid encara hi participava, i no havíem perdut cap partit fins a la penúltima jornada a Logronyo. Aquelles eren les lligues que, segons molta gent, sí que tenien mèrit.
Molts de nosaltres, i especialment jo, ja teníem al cap el rècord de 67 victòries del Ciudad Real. Tot i que guanyar tants partits seguits no t’assegura títols, tenir un rècord en poder teu i formar part de la història és una cosa que als esportistes, i a mi, ens agrada.
Quan vam caure derrotats per 33-31 aquell dia de maig del 2013 em va passar pel cap tota la feina que hauríem de tornar a fer per estar una altra vegada en disposició de protagonitzar una fita tan complicada com guanyar més de 67 partits seguits.
Han passat més de tres anys en què hem treballat molt i molt per poder arribar a guanyar 100 partits seguits. Una feina a la pista, en les sessions de vídeo, i com a professionals que som, a casa cuidant-nos i preparant-nos com cal. A partir d’aquí, les victòries que vinguin després, ja vindran, però no posant mai límits ni objectius concrets, simplement intentant fer la nostra feina dia rere dia i ferho tan bé com puguem i sapiguem.
Tota aquesta feina de què us parlo és el que personalment he sentit del món de l’esport. No us podeu imaginar totes les persones amb qui he parlat i m’han dit: “A la Lliga us passegeu, no?”. Com sempre dic, tots tenim dos braços i dues cames, i estar durant més de tres lligues consecutives sense tenir un mal dia és una cosa que s’ha de reconèixer com es mereix, com un fet històric, que mai ningú no ha aconseguit en l’esport mundial.
Escrivint aquestes línies vull aprofitar per recordar i agrair als jugadors, a l’equip tècnic, al cos mèdic, als directius, als executius i a totes les persones que d’una manera o altra han ajudat a aconseguir aquesta ratxa històrica.
Només nosaltres sabem que difícil que ha estat aconseguir una cosa així. Encara que molta gent no hi doni la importància que es mereix, és un rècord que sempre portarem amb nosaltres. Ja veurem quant de temps triga a trencar-se, no només en l’handbol sinó en l’esport mundial.