La patata calenta del pressupost
El gripau que farà de més mal empassar als diputats socialistes que ahir es van abstenir en la votació d’investidura de Mariano Rajoy com a president del Govern encara està en gestació. Es tracta dels pressupostos generals de l’estat per a l’any vinent i la seva elaboració, que s’ha de considerar una obra delicada.
Potser per això, perquè es tracta d’un tema difícil que condicionarà l’existència i fins i tot la durada del pròxim Govern, i la mala vida de l’oposició socialista, els portaveus de les tres forces principalment implicades en el desenllaç de la investidura van passar de puntetes pel que serà l’os de la legislatura. Rajoy, pràctic i sense complexos, va despatxar burocràticament la qüestió remetent als interessats l’acta de sessions del debat anterior, el de finals d’agost, en què va fer una referència genèrica a les mesures pactades amb Ciutadans. Potser així, si no es crida al mal temps, potser va ser el càlcul, el tràmit serà més suportable.
El socialista Antonio Hernando, el nou Brutus de la política espanyola, va enumerar una tirallonga insubstancial de mesures de despesa (extensió del subsidi d’atur, rebaixa de l’IVA cultural, supressió limitada del copagament farmacèutic, igualtat salarial de gènere, pujada del salari mínim i revitalització del pacte de Toledo sobre pensions) que no es pot considerar un programa de política econòmica o pressupostària. No va servir en absolut per fer-se una idea de per on anirà l’oposició del grup socialista en els aspectes econòmics i pressupostaris. Una indicació que l’interès estarà més escorat cap al nou model de finançament autonòmic; de fet, els barons territorials, amb Susana Díaz al capdavant, són els que governen el timó del sacsejat vaixell socialista.
Qui més es va animar va ser Albert Rivera, el líder de Ciutadans. Va recordar les seves 150 mesures, va fer càlculs amb les seves propostes de despeses i augment d’ingressos i va repetir la idea que “ara no s’hi val a pujar l’IRPF i l’IVA una altra vegada”.
No va aconseguir que Rajoy baixés a l’arena. El president va concedir que “en aquesta legislatura no podem” apujar aquests impostos, i tot seguit va sembrar el dubte: “veurem quina és l’evolució de la recaptació al llarg del que resta de l’any”. A molta gent li va recordar la promesa electoral del 2011 de no apujar impostos, immediatament oblidada així que va arribar al Govern amb la pujada del de la renda, i rematada després amb el polèmic augment de l’IVA. L’episodi que més tensió va generar a l’equip econòmic, entre Cristóbal Montoro, d’Hisenda i Administracions Públiques, i Luis de Guindos, d’Economia i Competitivitat.
En fi, el culebrot pressupostari és la primera tasca del nou Govern. D’entrada, en una de les primeres reunions haurà d’abordar la proposta del ministre d’Hisenda del denominat sostre o límit de despesa no financer de l’Estat per a l’any que ve, càlcul que implica haver fet prèviament una previsió sobre els ingressos. Abans el ministre s’haurà d’haver reunit amb els presidents autonòmics i les administracions locals.
Sobre el paper el dèficit del 2017 no hauria de depassar el 3,1% del producte interior brut (PIB), el que l’economia genera en un any. Teòricament, també, aquest any 2016 no haurà de superar el 4,6%. La diferència entre un percentatge i un altre és, arrodonint, d’uns 15.000 milions d’euros. Un desquadrament entre ingressos i despeses que l’Estat hauria de reduir perquè a Brussel·les s’oblidin de multes i retirades de fons.
Fins ara el Govern espanyol, per boca de Luis de Guindos, ha manifestat que 10.000 milions s’obtindrien de la millora del cicle econòmic, és a dir, d’un creixement superior al previst, cosa que deixaria els ajustos (retallades o augments d’impostos) en uns 5.000 milions. En fonts pròximes a Hisenda fins i tot fan càlculs més optimistes, perquè en vista de l’evolució de la recaptació creuen que els comptes sortiran millor i, per tant, hi haurà més ingressos i menys despeses, especialment les relacionades amb l’atur i els ajuts socials.
Però la Comissió Europea, el comissari d’Afers Econòmics, Pierre Moscovici, i el president de l’Eurogrup, Jeroen Dijsselbloem, no ho veuen tan clar i demanen mesures com la pujada de l’IVA, retallades en partides de despeses i mà dura amb les Comunitats Autònomes.
Un tema vertebral, especialment sensible per als socialistes, és el del dèficit de la Seguretat Social, de l’ordre dels 17.000 milions el 2017. Si es manté la tendència d’ingressos i despeses, i a hores d’ara serà difícil de revertir, a finals de l’any vinent el fons de reserva exhalarà el darrer sospir i cap formació política no voldrà veure-s’hi implicada.
El PSOE defensa que les pensions de viduïtat i orfandat, uns 24.000 milions l’any, passin a ser sufragades per un impost amb càrrec als pressupostos. Això cobriria el dèficit, però òbviament complicaria la vida pressupostària i tampoc no seria del gust de Brussel·les.
Un quadre complicat per al Govern i una oposició que no pot forçar a fer noves eleccions. Esperem que, pel camí, no comencin a pujar els tipus d’interès.
Els tres partits implicats en la investidura han evitat explicar les seves idees sobre els comptes de l’Estat