Una distracció aquàtica
Relato de un náufrago
Autor: Basada en una obra de Gabriel García Márquez. Adaptació: I. García May Direcció: M. Montserrat-Drukker. Lloc i data: Teatre Lliure, Gràcia (3/XI/2016). L’any passat va fer 60 anys de l’epopeia personal que va viure Luís Alejandro Velasco, un nàufrag d’una fragata militar colombiana que va sobreviure deu dies al mig de l’oceà, a sobre d’un bot miserable, sense menjar ni beure res. El cas va ser divulgat el mateix any 1955 en un reportatge del jove Gabriel García Márquez, publicat a El Espectador de Bogotà, i editat com a narració literària el 1970. Quan la va llegir, el dramaturg i director Marc Montserrat-Drukker va pensar que la història contenia un material dramàtic de primer ordre, de manera que es va llançar a fer-ne un espectacle teatral. I Relato de un náufrago és el resultat d’aquesta convicció.
En una adaptació per a l’escena d’Ignacio García May i amb dramatúrgia i direcció de Montserrat-Drukker, l’obra és interpretada per Emilio Gutiérrez Caba, com a autor, i per Àngel Llàcer en el paper de nàufrag. Per alguns espectadors aquest breu repartiment ofereix d’entrada la destrucció inapel·lable d’un prejudici. Ho confesso: he anat al Lliure de Gràcia pensant que Gutiérrez Caba s’identificaria prou bé amb el personatge del narrador, mentre que el d’Àngel Llàcer qui sap si trontollaria una mica, avesat com està l’actor català a papers lleugers, a l’afició per les comèdies per damunt d’altres gèneres, al munt de programes televisius de pur entreteniment en què ha actuat i actua, com Còmics d’ara mateix... territoris tots poc propicis per acollir els patiments i les angoixes mortals d’un nàufrag envoltat de taurons.
I bé, les primeres escenes de l’obra semblen fetes expressament perquè Llàcer convenci tothom que en un registre d’alt voltatge dramàtic se sap moure confortablement i amb un grau de convicció difícilment superable. Encara més: Marc Montserrat-Drukker s’ha trobat amb un professional que s’adapta sense problemes a les exigències del director, mentre que aquest últim, davant de Gutiérrez Caba, ha d’esmerçar una certa tolerància a les inèrcies gestuals del veterà actor que potser es voldrien corregir.
De fet, a Relato de un náufrago la figura del narrador es mostra bastant desdibuixada, com si el director no hagués sabut encertar la millor manera de suggerir la presència de García Márquez i la relació del personatge amb Luís Alejandro Velasco. A la primera part del relat el narrador fa dos o tres intents d’utilitzar la màquina d’escriure, però la seva manera de teclejar –breu, inútil i oblidada tot seguit– és un símptoma d’incongruència general i d’indefinició específica del narrador. S’implica (?) cada cop més en els patiments del nàufrag i la peripècia de tots dos a la taula-bot plena d’aigua és una distracció que acaba d’escombrar les poques restes de la tensió dramàtica que el director ha aconseguit crear.