L’home que no va anar a buscar la jaqueta

DE petit va voler escriure Les mines del rei Salomó, però se li va avançar Henry Rider Haggard, que té moltes menys línies en la seva biografia de Viquipèdia. Eduardo Mendoza era un advocat del Banco Atlántico, fins que un dia va penjar la jaqueta i no la va anar a buscar mai. Es podia haver escapat a la sabana africana com Stewart Granger a la pel·lícula del seu relat inspirador, però finalment se’n va anar a Nova York com a intèrpret de les Nacions Unides. D’això fa més de quaranta anys, com de gairebé tot. Manhattan –“que és mig història d’amor, mig venjança”, segons una guia que li va caure a les mans– li va donar temps i inspiració per a la literatura. Al cap de poc d’arribar-hi, es va publicar La verdad sobre el caso Savolta, sobre les intrigues polítiques i les rebel·lions socials de la Barcelona de principis del segle XX. Ahir, el jurat li va reconèixer una vida dedicada a les lletres amb la concessió del premi Cervantes, que és un alt honor, fins i tot per a aquells que com Mendoza fugen dels aplaudiments.

La seva altra obra de referència és la gran novel·la de Barcelona, La ciudad de los prodigios, encara que la seva producció és extensa i inclou obres de teatre, assajos i contes. En un temps en què tot va molt de pressa, Mendoza és un home que gaudeix de la pausa. En una societat líquida, resulta un escriptor sòlid. És allò que els cursis anomenaven un gentleman, és a dir, un cavaller, d’ironia, elegància i educació britàniques. No és estrany que cada vegada passi més temps a la seva casa de Londres, on s’estalvia debats infructuosos. En una de les seves novel·les un personatge explica que el Govern d’Espanya s’oposa a la secessió de Catalunya perquè la independència redundaria en la minva de la talla mitjana dels espanyols. Mendoza és un home imaginatiu, poc amant de les trinxeres, que se sent tremendament barceloní i a qui incomoden els elogis. I que camina de puntetes per no fer soroll, per passar desapercebut.