Diàleg, bella paraula
Josep Cuní té el sa costum de preguntar gairebé cada dilluns a l’oracle de Lugo com veu això del diàleg. L’oracle de Lugo és el cronista que signa més amunt i que en deu tenir poc, d’oracle, perquè no acaba de veure-ho clar. I avui, després de llegir i sentir el que es va dir ahir al Parlament, encara menys clar. És cert que el senyor Albiol, que té bona línia amb Moncloa, veu els senyals que envia el Govern central, però algú li va respondre que devien ser senyals de fum. És cert, d’altra banda, que el senyor Puigdemont es vol asseure a parlar, ho diu cada dia, però sense que li imposin condicions per endavant. I l’oracle intenta veure indicis favorables, però, així que es desperta, el dinosaure de les condicions encara hi és.
En parlem de debò? Es pot intentar. Tenint en compte l’altura que van assolir les aigües de la qüestió catalana, sembla indubtable que només un esforç suprem de conversar i pactar és capaç de contenir la riuada. Ara bé: no es tracta d’imposar condicions o això que s’anomena línies vermelles. Les línies vermelles vénen de fàbrica. La senyora Sáenz de Santamaría, encarregada de desbrossar el bosc, pertany a un determinat partit amb una ideologia que no admet que Catalunya –o el País Basc o Galícia—siguin considerades nacions, perquè de mare nació només n’hi ha una. Alhora, actua com a vicepresidenta del Govern espanyol. I aquest govern, sigui presidit per Rajoy o el seu porquerol, té l’obligació de no saltar-se la legalitat. Per tant, no negociarà cap referèndum, tret que sigui estatal, i molt menys els termes de la independència de Catalunya.
Per part sobiranista, el senyor Puigdemont pertany a un partit que es va passar a la independència. Ell mateix va estar sempre en la seva part més independentista. Alhora, presideix un Govern que va adquirir determinats compromisos amb els seus electors per crear les estructures de l’Estat català, avançar cap a la seva consolidació i convocar un referèndum amb la idea que la societat catalana l’autoritzi a separar-se d’Espanya. Quan proposa de parlar sense condicions, suposo que es refereix a les que vulgui imposar el Govern central, perquè ell també les porta de sèrie.
Sincerament, hi ha cap possibilitat que Santamaría renunciï als seus principis i Puigdemont als seus? Hi ha la possibilitat, si més no, que els aparquin mentre s’asseuen a parlar? Poden i han d’intentar-ho. Però quan arribin a la qüestió essencial del dret a decidir i com s’exerceix, les costures rebentaran. Santamaría vol negociar perquè Catalunya es quedi; segur que vol el pacte, perquè seria la seva coronació com a estadista. Puigdemont, si no enganya, vol negociar perquè Catalunya se’n vagi; és el seu compromís polític reiterat en els seus discursos i el seu èxit li donaria dimensió històrica. Massa línia vermella que deixa l’oracle ingenu a l’ennuvolat terreny del dubte. Però ho han d’intentar.
Hi ha cap possibilitat que Santamaría renunciï als seus principis i Puigdemont als seus?