El miracle manxec El MoMA novaiorquès obre una retrospectiva amb totes les pel·lícules d’Almodóvar
Un periodista, amb el micro a la mà i davant la càmera, li formula una última pregunta. “Ens podríem fer una foto plegats?”.
A la fila, el següent, també reporter televisiu, comença amb un preàmbul. –Et diré mestre... –Noooo! Millor Pedro. “Un dels directors més grans vius, punt”, proclama un altre informador, una de les cares més populars del canal local de notícies, quan es refereix a Almodóvar. El col·loca al capdamunt, al costat de Martin Scorsese.
Al número d’aquesta setmana, The New Yorker publica un perfil de Pedro Almodóvar en què, després de citar Luis Buñuel, l’esmenta a ell. “M’aclapara que em comparin amb Buñuel perquè sempre en surto perdent”, replica l’homenatjat. Tot i això, entén l’encadenament. “Pensant en el públic nord-americà, tots dos procedim de la mateixa cultura”, matisa.
D’aquesta manera camina per la catifa vermella –designació figurada, que no es correspon amb el color tirant a gris– que el MoMA va estendre als seus peus la nit d’aquest dimarts passat. Julieta, la seva última producció i la número 20 de la seva trajectòria, va servir d’obertura de la retrospectiva que li dedica el Museu d’Art Modern de Nova York.
Hi és tot, des de la ja llunyana i gamberra Pepi, Luci, Bom... (1980) fins a la més recent, presentada fins al 17 de desembre. “És l’aposta amb menys riscos que he fet”, diu Rajendra Roy, comissari de la secció cinematogràfica del MoMA. “Puc dir –diu de broma– que Pedro Almodóvar és més gran que Hamilton (musical de Broadway amb les entrades esgotades fins a mitjan 2017); les entrades per a totes les sessions estan sold out”.
A Pedro Almodóvar, de 67 anys, se’l veu content com un nen amb sabates noves, com el que ell va ser a Calzada de Calatrava. Tot i que el seu part físic data de Ciudad Real, la seva geografia de pel·lícula el situa en un altre punt. “Vaig néixer aquí”, pregona en aquest museu. Rememora que en aquesta mateixa sala es va produir la seva entrada als Estats Units, als anys vuitanta, al festival de nous narradors, que organitza aquesta institució. Van exhibir ¿Qué he hecho yo para merecer esto? El seu altre infantament.
Del MoMA al cel. Nova York sent profunda admiració per la seva obra. Des d’aquesta ciutat es va projectar a l’univers, i el va portar a guanyar dos Oscar. Julieta, que s’estrena aquest mes als EUA, li pot donar el tercer.
“No he pensat mai en la posteritat”, assegura Almodóvar, acompanyat per una de les seves muses, Rossy de Palma, “però davant aquesta retrospectiva –afegeix– penso que el que visc és la posteritat. És un somni per a un director de la meva edat que els joves tinguin opció de veure els meus treballs en pantalla gran, que és el seu lloc”.
“Aquest és el seu lloc”, remarca Roy quan comentar la iniciativa del museu. “El seu cinema et transporta a llocs no imaginats i t’allibera, ens recorda que hi ha llibertats i valors que no podem perdre”, insisteix el comissari.
Segons Almodóvar, “és una mena de miracle” que films que qualifica no ja d’espanyols, sinó d’“específicament manxecs”, s’entenguin i emocionin tan lluny dels seus orígens.
Però a ell encara li resulta més difícil entendre la victòria de Donald Trump. “No pot deixar fred ningú; m’inspira una pel·lícula de catàstrofes, és un d’aquells personatges que no semblen versemblants, és un personatge de ficció, però suportar-lo en la realitat deu ser una desgràcia enorme”, assenyala.
Ha passat per la Cinquena Avinguda i, vist el desplegament policial a la Torre Trump, Almodóvar ha sentit pena per Audrey Hepburn. No li haurien permès sortir a Tiffany’s.
“Trump no pot deixar fred ningú; inspira una pel·lícula de catàstrofes”, diu el director espanyol