La líder dels nous convergents
“LA MEVA JOVENTUT TÉ DEBILITATS, PERÒ APORTA FRESCOR”, ASSEGURA PASCAL, DE 33 ANYS, ELEGIDA COORDINADORA DEL NOU PARTIT DEMÒCRATA EL JULIOL
“Jo sóc convergent i del Partit Demòcrata”, subratlla Marta Pascal (Vic, 1983), satisfeta d’haver trobat un gentilici que li permet definir-se en aquesta nova etapa del seu partit. “Convergent és una manera de ser, molts em pregunten ‘ja no sóc convergent?’ i jo els dic: ‘Ho ets més que mai, però has estat llavor d’una cosa nova’”, explica la nova coordinadora, que a més d’ajudar a neutralitzar les crisis d’identitat dels militants també sembla haver trobat l’inici del seu relat. “La meva prioritat és aixecar el partit”, assenyala.
Diputada des del 2013, Marta Pascal es va posar al capdavant de l’executiva de la nova Convergència al juliol, liderant una llista de consens beneïda pels presidents Artur Mas i Carles Puigdemont, que es va obrir camí davant les diferents famílies del partit i va obtenir el suport majoritari de la militància. Bon paradigma de la nova política i els nous lideratges que guanyen posicions en els partits, en la seva elecció va sumar la condició de dona i jove, però també la seva trajectòria política ascendent i un currículum acadèmic impecable. “Es van ajuntar els astres”, admet Pascal, immersa de ple en la difícil tasca de construir el seu lideratge: “He de superar algunes barreres pel fet de ser dona, però és així i cal assumir-ho. I, sí, la meva joventut té debilitats i un punt d’immaduresa, però aporta frescor i energia extra”, assegura. Té caràcter però també cintura i sap respectar les jerarquies: “Artur Mas em deixa molta corda però a mi m’agrada preguntar, compartir amb molts”, assegura.
Acabada de sortir de la universitat, amb 23 anys es va afiliar a la JNC, les joventuts de Convergència, sense dir res a casa. “Els meus pares eren d’Unió i em deien que havia de fer-me de la Unió de Joves”, explica rient. “Però jo he estat independentista tota la vida, per això em vaig afiliar a CDC, sempre he pensat que era l’únic partit que podia conduir un procés cap a la independència centrat”, assegura.
A la JNC va fer carrera i va ser la primera dona que va presidir l’organització, entre el 2012 i el 2015. En aquells anys va entrar al Parlament, el maig del 2013, en quedar vacant l’escó de l’exconseller Josep Lluís Cleries quan se’n va anar al Senat. Dos anys després, va prendre el relleu de l’alcaldessa de Sant Cugat i presidenta de la Diputació de Barcelona, Mercè Conesa, com a portaveu de CDC. Després de les eleccions del 27-S i el veto de la CUP a votar la investidura d’Artur Mas, una nova etapa es va obrir a la Generalitat i també a Convergència, que acabaria suposant una oportunitat per a Pascal i els de la seva generació.
Ella assegura que no s’havia plantejat mai dedicar-se a la política. Estava més interessada en el ram de les ciències socials, a entendre la societat, estudiar els moviments polítics. I amb aquesta idea va estudiar de forma simultània Ciències Polítiques i de l’Administració a la Universitat Pompeu Fabra, llicenciatura que va cursar amb un premi extraordinari de final de carrera, i Història a la Universitat de Barcelona. Després va ampliar la seva formació amb diversos programes de lideratge, un d’ells als Estats Units, impulsat per la German Marshall Fund, un altre especialitzat en gestió pública de l’IESE i el programa de Vicens Vives d’Esade. Es confessa anglòfila, “molt british”. Durant deu anys, va passar allà els estius, aprenent anglès. “La vida m’ha anat donant unes oportunitats precioses i jo m’apassiono per tot el que faig –explica–. Però la prova definitiva que jo no esperava ser on sóc és que tenia previst començar la tesi doctoral aquest setembre”. El tema: dones i lideratge.
Casada amb Joaquim Bohils, regidor a Arbúcies i cap de gabinet del conseller d’Empresa, Jordi Baiget, tenen un nen de 18 mesos, Jordi, que no s’ha emportat mai a un acte de partit. Ni pensa fer-ho. “Concilio com puc, però no ho porto malament. Crec que les coses es poden fer conjuntament en la parella, si ho parles; ser mare no implica renunciar a les meves aspiracions professionals”, subratlla. Com a exemple, explica que quan va ser seleccionada per a la beca de la German Marshall, després d’un dur procés de selecció que va durar un any, va haver de separar-se de la seva família durant quatre setmanes. Va ser a l’abril i el seu fill tenia un any. “La logística va ser complicada, però havia d’aprofitar-ho i va ser molt positiu”, subratlla. “Va ser oxigen pur. Al meu equip érem vint europeus, jo era l’única de l’àmbit de la política, va ser una sort. Hi havia gent del periodisme, dels think
tanks, de l’empresa, del món acadèmic universitari. Aquí érem en el procés de refundació de CDC, era un món una mica tancat i allà vam parlar de lideratge, de política, economia, del tema social, de relacions internacionals”, explica. Va anar a Washington, Boston, Nova York, Los Angeles i Chattanooga, a Tennessee, l’Amèrica profunda. “Vaig tornar d’aquella experiència diferent, molt més conscient d’un món que es mou. Per a mi hi ha un abans i un després d’allò”, destaca.
Encara està actiu al seu mòbil el xat que van crear, en el qual comenten temes d’actualitat, però també es posen al dia de les qüestions personals. “Parles amb ells i et dius que el món és molt gran”, explica. I té actiu un altre xat, que es diu young dipus, que van crear la passada legislatura diputats joves de tots els grups parlamentaris. “No sóc gens sectària, a l’hemicicle tota la brega que sigui necessaria però fora, bon rotllo”, assegura.
Instal·lada al cor del Montseny, cada dia agafa el cotxe i després d’escoltar les notícies connecta la seva llista de Spotify, en la qual tant pot sonar rock català com pop britànic. Al maleter porta sempre les vambes. Aficionada al crossfit, dos dies per setmana es tanca mitja hora al gimnàs per fer un programa d’exercici intensiu. Encara que, si pot, el que li agrada és córrer per la muntanya. O, millor encara, per la platja. Si pot ser, de l’Empordà.
“Artur Mas em deixa molta corda, però a mi m’agrada preguntar i compartir amb molts”, assegura Mare d’un nen de 18 mesos, viu al Montseny i cada dia agafa el cotxe i se’n va a Barcelona