La pressió com a enemic de l’ànima

LA meta és la línia d’arribada, però també pot ser un punt de partida. Sir Edmund Hillary era un apicultor a qui el coronel Hunt va temptar per participar en la seva expedició a l’Everest i, quan va coronar el cim, va continuar posant-se reptes, com travessar l’Antàrtida o baixar pel Ganges. L’èxit és, de vegades, com un imant que ens atreu amb una força inusitada. Hi ha personatges que només entenen la vida com un encadenament de desafiaments per conèixer els seus límits. De vegades, es troben individus que no saben viure sense posar-se permanentment a prova, que resulta una manera de cauteritzar insatisfaccions. George Bernard Shaw deia: “Dóna-li a l’home metes per assolir i no s’aturarà a pensar sobre si és feliç o no”.

Nico Rosberg es va coronar per primera vegada campió del món de fórmula 1 fa menys d’una setmana i ahir va anunciar que es retira de la competició. Va aconseguir el títol en un agònic final a Abu Dhabi i, després de celebrar-ho amb la seva família i complir amb els compromisos dels patrocinadors, va sorprendre tothom anunciant que posava fi a la seva carrera als 31 anys, malgrat tenir contracte en vigor amb Mercedes. Ho va comunicar amb aquestes paraules: “Després de passarme 25 anys corrent, el meu somni de proclamar-me campió s’ha fet realitat. He escalat aquesta muntanya i ara sóc al cim”.

Segurament Rosberg ha intentat durant tot aquest temps demostrar al seu pare (que va obtenir el mateix títol el 1982), però sobretot a ell mateix, que també podia tocar el cel amb la punta dels dits. Però no ha estat fàcil i va estar a punt de veure com el seu somni s’esfumava a les últimes voltes. De vegades la pressió és el quart enemic de l’ànima. I encara que no sigui un deshonor no aconseguir alguna cosa, sinó no posar els mitjans per fer-ho (Sèneca), una meta pot arribar a ser la pitjor de les obsessions, el més inquietant dels desassossecs. Per això, de vegades, quan s’assoleix, hi ha a qui li vénen ganes de xiular o de desfer el camí seguit.