Política espectacle

Carles Casajuana exposa tres casos de personatges que han fet el pas de la política als mitjans de comunicació, dos d’ells en aquest mateix sentit i el tercer –Donald Trump per a més senyals– a la inversa: “Maquiavel va escriure que al governant li convé més ser temut que estimat. Kadírov és certament temut. Vol ser estimat, també? Té més de dos milions de seguidors a Instagram i gairebé vuit-cents mil a Facebook. En vol més?”.

Ed Balls era un polític britànic molt conegut que, a les eleccions del 2015, va perdre l’escó i va haver de deixar la política. Format a Oxford i a Harvard, director de la secció d’economia del Financial Times, casat amb una altra política notable, Yvette Cooper, va ser diputat pel Partit Laborista del 2005 al 2015, ministre en el govern de Gordon Brown, candidat a succeir-lo al capdavant del Partit Laborista i portaveu d’economia del partit a l’oposició. L’equivalent espanyol seria una combinació de Miguel Sebastián i d’Eduardo Madina, amb un físic més semblant al de Miquel Iceta (i la comparació, com es veurà, no és ociosa).

Ara, Ed Balls té el Regne Unit als seus peus. ¿Què ha passat? Doncs que, després d’intentar reorientar la seva carrera com a professor de la Universitat de Harvard, es va presentar com a concursant al programa de televisió Strictly come dancing, l’equivalent del nostre Mira quién baila ,i dissabte darrere dissabte durant deu setmanes, formant parella amb la ballarina professional Katya Jones, va anar superant votacions i sumant punts d’estimació popular.

Balls, eliminat finalment dissabte passat, no és –ni serà mai– un gran ballarí, però a còpia de practicar quaranta hores setmanals i de posar-hi desimboltura, suor i alegria va aconseguir que cada peça que ballava fos un espectacle digne de veure’s. Un dels jutges del programa ho va resumir amb una frase: “És el millor mal ballarí que he vist mai”. Amb les seves evolucions i pallassades, s’ha guanyat l’aclamació de polítics de tots els partits i de les figures públiques més diverses i s’ha convertit en una figura adorada pels telespectadors. Qui vulgui veure per què, que el busqui a Youtube. Riurà.

Com a polític, Ed Balls era un bon professional, seriós, preparat, però no emanava simpatia ni era un home carismàtic. Era un aparatchik que mai no desentonava, d’aspecte convencional, amb fama de dur i amb un punt d’agressivitat que no l’ajudava. Ara, en canvi, se’l veu com un home pròxim, trempat, vulnerable i que s’ha arriscat perquè no tenia res a perdre. Els analistes comparen l’extraordinària onada d’afecte que ha provocat amb la que genera el plucky trier que s’embarca en una banyera amb la intenció de travessar l’Atlàntic. El que Balls es proposava era en principi igual de forassenyat: als quaranta-nou anys, amb molts més quilos dels que convindrien, lluir-se ballant txa-txa-txa, rock o salsa en un programa de televisió era una empresa impossible. Però ell se n’ha sortit a còpia d’entusiasme, de coratge i de sentit de l’humor, i si mai opta per tornar a la política serà un candidat molt difícil de vèncer.

A uns quants milers de quilòmetres de distància, un altre polític molt diferent també intenta reconstruir la seva figura pública a través d’un reality show de la televisió. El seu cas és encara més inversemblant, perquè es tracta d’un polític en actiu, que està en el poder. Ramzan Kadírov, president de la república de Txetxènia des del 2007, protagonitza un programa anomenat L’equip que ve a ser l’equivalent txetxè de L’aprenent de TV3 y del programa The apprentice, que va servir a Donald Trump de trampolí a la política.

Kadírov, fill d’un president assassinat l’any 2004, governa el país per designació de Vladímir Putin. Un editorial recent de The New York Times descrivia el règim txetxè com “una cruel dictadura basada en el culte a la personalitat i marcada per la corrupció i pels abusos generalitzats dels drets humans”. Les denúncies d’assassinats,

Ed Balls té el Regne Unit als seus peus. ¿Què ha passat? Que va concursar al programa de ball ‘Strictly come dancing’

tortures, violacions i segrestos a càrrec de les forces paramilitars són molt nombroses. Es calcula que almenys un quart de milió de txetxens han demanat asil en països occidentals des de l’any 2000. Mentrestant, Kadírov ha acumulat una immensa fortuna.

¿Quina necessitat té d’arriscar-se protagonitzant un reality show de la televisió? Maquiavel va escriure que al governant li convé més ser temut que estimat. Kadírov és certament temut. ¿Vol ser estimat, també? Té més de dos milions de seguidors a Instagram i gairebé vuit-cents mil a Facebook. ¿En vol més? ¿O la seva aspiració secreta no era governar el país, sinó ser una estrella de la televisió? ¿O intenta simplement refer la seva imatge i convèncer els ciutadans de Txetxènia que no és el dèspota que molts diuen?

Els casos d’Ed Balls, de Ramzan Kadírov i de Donald Trump, que va recórrer un camí invers al de Kadírov i està nomenant els membres del seu gabinet com si continués en un plató, il·lustren sobre les estranyes formes de la simbiosis entre televisió i política. Són molt diferents: l’un és divertit, l’altre sinistre i el tercer inquietant. Però tots tres haurien estat difícils d’imaginar fa molt pocs anys i tots tres mostren com n’és de difosa la línia que separa la política de l’espectacle.