Boris Bidjan Saberi
El dissenyador Boris Bidjan Saberi crea en una antiga fàbrica tèxtil del Poblenou col·leccions que presenta cada any a la passarel·la de París
DISSENYADOR
El dissenyador germanoiranià Boris Bidjan Saberi crea en una antiga fàbrica del Poblenou col·leccions de moda masculina que presenta cada temporada a la passarel·la de París. En tot el procés de producció hi treballen 200 persones.
Una fàbrica tèxtil del segle passat del Poblenou ha tornat a cobrar vida gràcies al germanoiranià Boris Bidjan Saberi i un equip de 30 persones. Bidjan, present des del 2008 a la Paris Fashion Week amb peces futuristes gestades a Catalunya, ocupa uns tallers amplis d’un recinte del cor del Manchester català. Així s’anomenava aquest racó barceloní que fa més de 100 anys va acollir la concentració de factories cotoneres més gran d’Espanya i que ara es revaloritza amb iniciatives com la de Bidjan, que va arribar a Barcelona el 2003 per estudiar Disseny de Moda.
Patronistes, modistes i logistes, entre d’altres, ultimen els detalls de la pròxima col·lecció als espais on antigament els telers no donaven l’abast. Malgrat que la producció de roba ha canviat dràsticament, el sistema de treball de Bidjan, de 38 anys, és ultraartesanal i local. Es tracta d’una mena de fusió entre arquitectura, art i costura a foc lent. “Per mi és importantíssim que el producte acabat sigui perfecte. Per això cada temporada m’emprovo totes les creacions de la meva talla, de col·leccions amb 400 models, per ajustar-les al cos. Si la peça no respira com vull, la torno a modelar”, explica mentre es posa una caçadora texana amb mànigues de pell que s’ajusta al mil·límetre a la seva anatomia. Tot el procés es pot prolongar fins a quatre mesos. Les pells de cavall, ovella, cabra, iac o cangur se sotmeten a un adobatge vegetal a Igualada i a Itàlia. El tintatge es fa a Barcelona, i la confecció, en manufactures pròximes a aquesta la ciutat que ocupen unes 200 persones. L’últim toc es fa al Poblenou, on Bidjan i els seus col·laboradors adapten les peces als seus esquelets.
Alguns dels models exhibits al Poblenou els llueixen estrelles del rock, actors i, fins i tot, algun personatge vinculat a la política. Bidjan explica que sent una immensa satisfacció quan veu algú que porta una creació seva i que ha de vèncer la temptació de no abordar-lo al carrer per sotmetre’l a un interrogatori de primer grau. “Ho vull saber tot: què menja, què li agrada... Per mi, Steve Jobs és un dels grans genis, per això em va fer immensament feliç veure que en una presentació tan important com la de l’iPhone 6 i l’Apple Watch un membre d’U2 (el baixista Adam Clayton), que va cantar a l’acte, portava la J2, una de les meves jaquetes icòniques”, diu en una de les seves sales del Poblenou mentre acaricia la seva gossa, Lili.
Bidjan va néixer a Munic i va créixer a Traunstein, a Baviera, molt a prop dels Alps de Chiemgau. Allà va conrear l’afició al senderisme, a l’escalada, al monopatí i al hip-hop, profundes influències en els seus dissenys. “Als 15 anys ja tenia clar que volia fer roba; de fet, als 14 ja costumitzava tot el que em posava, ho adaptava a les meves necessitats per al dia a dia. Com que feia skateboarding, portava pantalons baixos i necessitava samarretes molt llargues, però, com que no en trobava, me les comprava de la talla XXL i les ajustava a la meva mida. El punt de partida sempre és el meu cos, i després faig els dibuixos”, detalla.
Fill d’un enginyer tèxtil d’origen iranià i d’una dissenyadora alemanya, a casa respirava moda a tota hora. “El 2003 vaig venir a Barcelona a estudiar; m’agrada la mentalitat d’aquí, molt directa. Em parlaven molt d’aquesta ciutat, coneixia el Sónar, i em va fascinar aquesta barreja entre música, art, mar... He donat prioritat al fet d’instal·lar-me on em sento bé abans que on seria millor per a la meva carrera professional, que seria, per exemple, a Milà”. Quan va acabar els estudis ja va muntar el primer taller a Catalunya, també en una antiga fàbrica tèxtil, a Monistrol de Montserrat. La marca BBS va anar creixent i es va traslladar a les actuals dependències del Poblenou alhora que teixia aliances amb una xarxa de proveïdors, adobadors, cosidores i tintorers locals.
Experimenta amb materials innovadors, com el ferro, el vinil, les resines, les ceres i els olis per als acabats sense restar protagonisme al cotó, el caixmir i la pell. Amb la seva roba d’aires futuristes busca mostrar com és la societat, un plantejament artístic que denuncia la cultura de les coses d’un sòl ús. La pròxima col·lecció està dedicada al pensament posthumanista: “És una metàfora del món actual. Què passaria si demà desaparegués la tecnologia, si ningú no tingués ordinador? Hauríem de tornar a les coses primitives, al paper i al llapis”. Potser ara el més revolucionari i avantguardista seria tornar al passat, a les formes artesanals que aquest creador de moda masculina defensa.