Els temes del dia
L’increment de la pressió fiscal a les empreses que suposarà el pacte econòmic de la pròxima legislatura, i el futur de l’esquerra francesa després de la dimissió d’Hollande.
HE decidit no ser candidat a l’elecció presidencial”. Amb aquestes paraules, el president francès François Hollande va anunciar dijous que no optaria a un segon mandat a l’Elisi. És la primera vegada que un president de la V República Francesa renuncia a la reelecció. Però potser no podia ser de cap altra manera. La popularitat d’Hollande havia arribat a caure molt baix, al 4%, i les enquestes li donaven poc més d’un 7% de vots en les primàries socialistes. Aquest horitzó d’humiliació política convidava a una retirada discreta. I això és el que ha fet Hollande, per motius de dignitat personal però, també, perquè com a responsable actual de l’Administració socialista no pot arriscar-se a debilitar encara més l’esquerra.
El balanç dels cinc anys d’Hollande no és gaire esperançador. En termes generals, ha decebut els francesos. No ha complert algunes de les principals promeses que el 2012 li van donar la presidència. Hollande va fer una gran aposta per la lluita contra l’atur. Però la realitat l’ha desmentit. La xifra d’aturats s’ha mantingut amb lleugeres oscil·lacions al voltant dels 3,5 milions. Només en dates recents la corba ha començat a declinar una mica. Tampoc no ha tingut èxit Hollande en la contenció del dèficit. El seu mandat, marcat pels atemptats gihadistes de París i Niça, ha aportat alguns progressos socials. Però és també Hollande qui ha fet reformes laborals que faciliten l’acomiadament dels treballadors. Se n’anirà deixant un Partit Socialista dividit i els sindicats empipats.
El panorama de l’esquerra està ara més obert que mai. A sis mesos de les presidencials, i a quinze dies del tancament de la inscripció en les primàries socialistes, que se celebraran a finals de gener, destaca el nom de Manuel Valls, actual primer ministre, la dimissió del qual com a tal s’estima imminent, i en qui estan dipositades les principals esperances. També es postulen Armand de Montebourg, Benoît Hamon i d’altres. Fora del Partit Socialista, hi ha des de Jean-Luc Mélenchon, amb suport comunista, fins a Emmanuel Macron, que va deixar el Govern i va formar el seu propi partit.
Al final, sigui qui sigui el candidat, els sondejos no són avui favorables a l’esquerra. D’una banda, aquest candidat serà el successor d’un president gris. De l’altra, tant la dreta –Fillon ja va batre Sarkozy i Juppé– com la ultradreta –Le Pen es reforça amb l’onada populista global– ja han escollit els seus candidats i estan en precampanya. Amb Hollande optant a la reelecció, les opcions de l’esquerra haurien estat poques. Sense ell, l’optimisme tampoc no està, ara mateix, justificat.