L’adéu del tebi Hollande
Des d’octubre, Manuel Valls va assetjar el president per forçar-ne la renúncia
“El Saltamartí (en referència a Hollande) ens té agafats pels ous”. Amb aquest parlar tan fi, Manuel Valls, nascut a Barcelona fa 54 anys i primer ministre de França, va resumir la situació política als seus ajudants a Matignon.
Era primera hora de la tarda de dilluns i Valls acabava de tornar a la seva oficina des de l’Elisi. Tots els dilluns dina amb el president, però en aquest cas el dinar es va demorar dues hores, més de l’habitual. Des de feia uns dies hi havia a París un ambient de conjura de boiars contra el tsar Francesc I el tebi. L’afer venia de lluny, del 13 d’octubre, però durant el cap de setmana l’atmosfera s’havia carregat en extrem.
La lleialtat de l’ambiciós Valls cap al president va arribar fins que aquell dia es va publicar el llibre
Un president no hauria de dir això,
un volum de confidències beneites d’Hollande que el va retratar, fins i tot davant els seus partidaris, com un personatge inconsistent, més obsessionat per l’opinió, la
imatge, que per l’ésser. Entre moltes altres lleugereses que només poden dir-se quan s’ha abandonat el càrrec, Hollande tractava el seu aliat i amic Claude Bartolone, president de l’Assemblea Nacional, de personatge “sense envergadura”. Des del mes d’octubre, ningú no apostava per la reelecció d’Hollande, que estava fermament decidit a intentar-ho, sobretot si davant tenia com a rival de la dreta Nicolas Sarkozy. Valls estava ansiós.
L’octubre i el novembre, el primer ministre anava dient que estava preparat per ser candidat. Eren petites frases que posaven nerviós Hollande. La seva exdoJuppé, na, Ségolène Royal, que és el seu conseller polític més influent, li deia al president que no s’havia de presentar per evitar la humiliació de ser desclassificat en les primàries del seu propi partit, que es disputaran al gener. Segons Le
Monde, els quatre fills de la parella eren de la mateixa opinió. Però encara hi havia amics que li proposaven presentar-se sense passar per les primàries. Encara pitjor. I enmig de tot això, diumenge François Fillon va guanyar la primària de la dreta.
En onze dies Fillon es va carregar tres figures: Sarkozy, després tots dos derrotats en les primàries, i finalment Hollande de carambola. Amb Fillon de candidat, es garantia una final dretaultradreta en les presidencials. I per a la primera volta, Hollande quedava cinquè, per darrere del seu exministre d’Economia, el jovenet Emmanuel Macron, i de l’esquerra representada per JeanLuc Mélenchon. Valls va passar de les petites frases al contuberni.
Mentre Hollande era el cap de setmana de visita a Madagascar, Bartolone va proposar públicament que Valls es presentés a les primàries socialistes amb Hollande. L’endemà, diumenge, Valls va dir en una entrevista de premsa que anunciaria la seva candidatura “els propers dies” i va suggerir obertament que Hollande no s’havia de presentar.
Dilluns va arribar al dinar de l’Elisi amb la idea de presentar la dimissió i anunciar a continuació la seva candidatura. Però es va trobar amb el Saltamartí.
Un saltamartí és un ninot de base esfèrica i llastada que per més que el remenis no cau i sempre torna a la seva posició original. Saltamartí (culbuto) és també un dels molts sobrenoms que li apliquen al president francès. Davant l’anunci de Manuel Valls que pensava dimitir per anar a les primàries, Hollande li va suggerir que no s’havia de crear una crisi institucional innecessària i que ell mateix no es presentaria, va explicar dijous el setmanari Marianne, en l’òrbita dels socialistes. En tot
La seva exdona, Royal, que és el conseller polític més influent d’Hollande, li va dir que evités la humiliació
cas, la conversa va desmuntar el contuberni de Valls i Bartolone. “Saltamartí ens té agafats pels ous”, va dir Valls en tornar del dinar. Hollande semblava dir que se n’anava i recuperava amb això la iniciativa, l’únic que li quedava. No hi havia més remei que esperar.
El següent pas es va fer dijous, amb el missatge del president Hollande a la nació: “humilitat”, “lucidesa”, “l’interès de l’Estat per davant de tot”, consciència que la seva candidatura no unia el personal i reivindicació dels seus cinc anys de gestió. Tot això per dir una cosa insòlita en un president des de De Gaulle: “No optaré a un segon mandat”. El país va respirar alleujat, Valls va tossir, va honorar el “gest d’home d’Estat” i des d’aleshores no ha dit res més. Amb el cadàver calent seria de mal gust.
Si tot això és pura crònica de Cort dels miracles a la francesa, la pregunta important és: què deixa Hollande?
Com a governant una gestió que sense haver estat pitjor que la de Nicolas Sarkozy, suma els desencants d’aquell als propis: molt atur, suspens francès en política exterior (massa guerra per no res), costosos regals als empresaris sense conseqüències, una reforma laboral que la dreta ni hauria somiat que va haver d’imposar per decret, i la sensació que el personatge no es va acabar de creure mai del tot que era el president de França. Com a conseqüència de tot això, tres aclaparadores derrotes electorals (municipals, departamentals i regionals), un Partit Socialista en ruïnes, i unes primàries incertes que enfrontaran, segurament, dues figures, Manuel Valls i Arnaud Montebourg.
El primer és l’enèrgic i autoritari pare de la reforma laboral que va treure l’esquerra al carrer i va dividir els diputats socialistes a la primavera. El segon diu ser un altre món, però va ser ministre amb Hollande i no ho va demostrar. Però hi ha alguna cosa més. Després que 4,6 milions de francesos hagin participat en les primàries de la dreta, caldrà veure els que participen en la del Partit Socialista. És difícil que Valls o Montebourg suscitin passió.
En la cursa no participa ni el sector més liberal del Govern (encarnat per l’exministre Macron), ni els ecologistes que compten, ni l’esquerra que compta, que segons els sondejos és la de la França Insubmisa de Jean-Luc Mélenchon. En el camp de l’esquerra hi ha poca il·lusió i molt desencís. Les primàries socialistes pot ser un lamentable avançament de la derrota de l’esquerra a l’abrilmaig, quan es disputin les eleccions presidencials franceses.