L’Europa dels canelobres
Jean-Claude Juncker va esmorzar dijous en un hotel de luxe de Madrid amb un grup de periodistes. Feia un any i mig que no visitava Espanya i molt més que no rebia la premsa espanyola acreditada a Brussel·les. Protegit per sis ajudants, va contestar preguntes durant una hora i mitja. Ho va fer amb respostes llargues, plenes de detalls, tecnicismes i conceptes que semblen oxímorons com que “l’economia de mercat només té sentit si és social”.
Mentre Europa es fragmenta, assetjada per la demagògia populista i l’estancament econòmic, l’arribada massiva de refugiats i l’amenaça terrorista, el president de la Comissió Europea reconeix “la crisi existencial” que tot això implica però admet, així mateix, que el seu poder és limitat i que com a cap del Govern de la Unió Europea pot influir però no imposar-se a uns estats que cada cop prioritzen més els seus interessos particulars.
L’“Amèrica primer” de Donald Trump no està tan lluny del que és habitual a la UE, on la solidaritat entre socis està subjecta a la lògica del cost i el benefici.
El millor exemple que ningú no regala res és el pla Juncker, una mena de new deal que pretenia portar inversions als països de la perifèria més castigats per la crisi. Va començar fa dos anys i fins ara s’han invertit 154.000 milions d’euros: Alemanya, França, Itàlia i el Regne Unit en són els principals beneficiats. Vaig preguntar a Juncker com havia estat possible que un programa pensat per resoldre desigualtats hagués acabat alimentant les economies més fortes de la UE. “Em temo que vostè està llegint els diaris equivocats –va respondre–, inclòs el seu propi”. Després va afegir que encara queden uns quants anys de programa, que l’objectiu és gastar mig bilió d’euros i que si els països perifèrics no se’n beneficien és perquè no presenten projectes adequats. Espanya, pel que sembla, s’ha posat les piles i ha aconseguit un pessic de 3.000 milions el 2016 que li permetrà finançar 24 projectes per valor de 22.000 milions. Només després d’insistir, Juncker va admetre que el pla necessita “uns ajustos” perquè els països petits en treguin més suc.
Aquesta resposta, farcida de detalls tècnics que els estalvio –com es possible amb 3.000 milions finançar projectes que en costen 22.000?–, expliquen la gran distància que hi ha entre els governants i els governats. Els canelobres de Versalles, Buckingham, Schönbrunn i Laeken contra les bombetes de baix consum a Saint Denis, Leeds, Cottbus i Charleroi.
Entenc que és una comparació fàcil i una mica populista, típica d’aquests temps en què les qüestions més complicades es resolen amb lemes publicitaris que els electors compren com si estiguessin davant una ganga. A Juncker no li agraden les respostes senzilles perquè és un tecnòcrata i si li preguntes què fa per impedir que les multinacionals s’instal·lin en paradisos fiscals dins de la mateixa UE diu que necessitaria mil pàgines per poder explicar-t’ho.
El resultat és que ningú no entén res i que la UE, la biga mestra que representa la Comissió, no aguanta l’assetjament de la demagògia antieuropea.
Tothom, per exemple, sap que hi ha socis de la UE que viuen a compte d’altres. Luxemburg, Irlanda i Holanda tenen sistemes fiscals que sostreuen impostos a altres països. Juncker, com a primer ministre de Luxemburg, va atreure moltes multinacionals que, fent negocis a tot Europa, es van instal·lar al Gran Ducat perquè allà paguen menys impostos.
És possible reduir la bretxa que s’ha obert entre la ciutadania europea i l’elit de Brussel·les sobre aquesta base, quan hi ha ciutadans que viuen a costa d’altres? No ho crec.
Sense caure en la retòrica d’un populista, Juncker o qualsevol que ocupi el càrrec de president de la Comissió, ha de fer molt més per explicar-se bé perquè quan parla de governar des de cotes més baixes, més pròximes a la gent corrent, és difícil de creure’l.
Dijous, amb el cafè encara calent, va admetre que no pot fer res quan un comissari dóna mostres de moral escassa, com el seu braç dret, l’alemany Oettinger, que fa poc es va burlar dels xinesos i els homosexuals, o com el seu antecessor Barroso, que ara treballa per Goldman Sachs. Pot renyar-lo, exigir-li una disculpa i res més.
Els populismes s’alimenten de la tecnocràcia que tenalla les institucions europees, de la falta de líders que de debò creguin en el projecte polític de la UE i que s’enfrontin als estats que només volen convertir-la en una associació comercial, aquells països de l’Est, sobretot, que busquen el màxim benefici al més mínim cost.
Aquest diumenge és molt probable que els italians no aprovin la reforma constitucional que proposa Renzi i el còmic Beppe Grillo, el demagog que vol dinamitar la república, serà més a prop del poder.
Potser els austríacs, aquest mateix diumenge, votaran un president ecologista (Alexander Van der Bellen) en comptes d’un de l’extrema dreta (Norbert Hofer). Però potser no.
Una Europa amb Cameron, Renzi i Hollande no és el mateix que una amb May, Grillo i Le Pen. No és el mateix un Bundestag sense neonazis, com ara, que un amb diputats d’Alternativa per Alemanya com podria passar d’aquí a un any.
Juncker admet el perill que el populisme acabi amb el projecte europeu però diu que no hem de tenir por del calendari electoral que ens espera el 2017. Assegura que “les eleccions són la festa de la democràcia i hauríem de celebrar-ho”.
Dijous semblava un monarca, al mateix temps simpàtic i altiu, confiat en la solidesa del seu palau i la lleialtat de la seva cort, capaç de dormir tranquil·lament mentre Europa s’enfonsa.
Mentre Europa s’enfonsa, Juncker i l’elit europea semblen dormir tranquil·lament