Prohibit ballar a Brussel·les
Deia JeanBaptiste Colbert, ministre de Finances del rei Lluís XIV, que l’art de cobrar impostos consisteix a treure-li el màxim nombre de plomes a l’oca amb el mínim nombre possible d’esgarips. Bèlgica és un dels alumnes avantatjats d’aquesta teoria. És, després de Dinamarca, el segon país de la Unió Europea on es paguen més impostos, sense que els contribuents plomats es queixin o facin més gralls del compte. La llista de gravàmens aplicats al llarg de la història recent fa justícia a la seva famosa creativitat: l’impost de crisi instaurat als anys setanta (eliminat diverses dècades després), la taxa a les llars per cada aparell de televisió (Flandes i Brussel·les la van eliminar, Valònia la cobra, però un cop per casa) o l’impost per ballar, del que no es tenia noticia fins fa uns dies.
“Quan va arribar la carta, em pensava que era una broma”, afirma Nicolas Boochie, responsable del cafè Bonnefooi. Fa uns dies va rebre una notificació de l’Ajuntament en què se l’informava que havien constatat que s’hi ballava. Res a censurar, però sí a gravar. Perquè “per cada persona que assisteix o participa en la festa de ball” ha de pagar 0,40 euros. Els inspectors municipals han passat diversos caps de setmana pel local, d’incògnit, i han arribat a la conclusió que allà ballen, de mitjana, unes 100 persones a la setmana. “Aixecar els braços enlaire compta com a ballar?”, ironitzava estranyat Boochie en declaracions al portal Bruzz.be.
El cafè Bonnefooi, situat a la Rue des Pierres o
Steenstraat, a prop de la Grand Place, és un dels llocs de lleure nocturn més populars de la capital belga. El seu nom, en dialecte brussel·lès, significa una cosa semblant a per atzar. Obre a les quatre de la tarda i tanca (teòricament) a les sis del matí. No cobra entrada i l’oferta diària de música en directe atreu una divertida barreja de fauna nocturna local i europea. Malgrat que com “el cafè musical” per excel·lència de Brussel·les, no havia declarat que oferís aquest tipus d’activitat, expliquen des del departament de Finances de l’Ajuntament.
Encara que desconegut, el danstaks, com s’anomena en neerlandès, no és un impost nou. Existeix i es recapta des del 1950, encara que el 2014 la normativa es va revisar per fixar el gravamen en funció del nombre de persones que ballen a les festes –de mitjana– i no pel nombre de metres, com fins aleshores, ens explica Wafaa Haamich, portaveu municipal. “No s’aplica a un bar on la gent balla sense més ni més sinó allà on es fan festes de ball de manera habitual”, des de discoteques fins a cafès amb música en directe. “La clau aquí és que sigui habitual”, emfatitza Haamich. Brussel·les recapta cada any uns 91.900 euros per aquesta taxa, que paguen 38 locals. La seva justificació és que les “festes de ball ordinàries” produeixen problemes de seguretat i ordre públic, i han de contribuir al seu finançament. La falta de funcionaris per controlar la situació de cada cafè ha fet que l’aplicació no hagi estat gaire rigorosa, admet l’associació local d’hotelers.
En el cas del Bonnefooi, la factura puja a 160 euros al mes. Fa uns dies van penjar un adhesiu de “Prohibit ballar” a la vidriera i, a la seva pàgina de Facebook, van explicar la seva sorpresa per l’existència de la danstaks i van demanar als clients que sisplau deixessin de ballar. La història ha fet la volta al món. Un partit de l’oposició (CD&V) ha reclamat a l’Ajuntament que retiri l’impost per no castigar encara més els establiments de lleure nocturn de la ciutat, encara tocats pels recents atemptats terroristes. “Ens sembla increïble que el nostre
post hagi suscitat un debat internacional sobre el tema”, afirmen en un nou missatge. No demanen cap tracte preferencial, aclareixen. “Simplement no se’ns havia informat que existís aquest impost”, expliquen. Encara que estan pensant a organitzar alguna protesta lúdica, a partir del desembre pagaran l’artístic tribut, un digne homenatge belga a les receptes de Colbert. Només 66 anys després ha provocat alguns esgarips.