L’acord de PP i PSOE empeny Podem a l’oposició dura
La pujada de l’SMI posa els d’Iglesias davant el dilema de la legislatura
“i jo què hi faig, aquí?”. Una veu infantil se sentia a la llunyania entre el soroll de fons, en una de les psicofonies més famoses que va donar a conèixer el desaparegut evangelista del paranormal Fernando Jiménez del Oso. La pregunta, la tendresa del timbre i l’estupor que transmetia el número de bruixeria podria aplicarse –amb dosi de malvolença– al que li ha passat a Podem al Congrés amb l’acord de PP i PSOE sobre el salari mínim. Després d’aconseguir que la Cambra Baixa aprovés una pujada fins als 800 euros i que l’Executiu admetés que no la pot vetar, el que semblava una victòria clara s’ha desdibuixat: el PSOE ha aconseguit que el PP apugi l’SMI a 700 euros, que no són 800 però són 50 més que el que hi ha i que són per ara mateix.
Des de Podem creuen que aquest pacte és el preàmbul de l’acord pressupostari, un principi d’aliança nacional tàcita, una gran coalició de baixa intensitat, un nou episodi del procés de desmantellament del bipartidisme a costa de la laminació socialista. Però, alhora, la maniobra produeix vertigen i llança Podem i les seves confluències a un espai d’oposició dura, no per reivindicat menys sobtat. D’aquí ve el ressentiment que amaga la metàfora escollida per Pablo Iglesias, per definir l’acord: “Engrunes”.
Podem mirarà de rendibilitzar la discutible cal·ligrafia del pacte aconseguit pels socialistes –d’amagat dels sindicats i de l’acord votat per tota l’oposició al Congrés–, però, en tot cas, el que ha passat posa en qüestió les possibilitats dels 71 diputats liles d’“oferir certeses” i “ser útils mentrestant”, dos dels mantres del portaveu, Íñigo Errejón, que tem que el PP miri de “premiar el PSOE” en dos sentits: “D’una banda, escenificant conflictes que li permetin mantenir l’aparença de cap de l’oposició; de l’altra, revestint de pacte d’Estat qualsevol decisió de pes que hagi pres prèviament el Govern, per fer possible que el PSOE es presenti com a oposició útil”.
L’acord, de tota manera, sembla que s’ajusta a la profecia de Iglesias, que va advertir que la seva representació al Congrés, sent important, era insuficient per torçar el signe de la legislatura i que aquell parlamentarisme en minoria podria triturar-los. Podem ha comprovat l’ofici del grup socialista en el control de maniobres per sobre i per sota de la taula, però Errejón creu que la manera de salvar la solvència legislativa de Podem és “ser els més hàbils per portar al PSOE a situacions en les quals es vegi obligat a posicionar-se”, com en el cas de la presidència de la fallida comissió d’Exteriors per a Jorge Fernández Díaz. “Liderarem l’oposició si som capaços d’arrossegar a Ciutadans i sobretot el PSOE a posicions on hagin de trencar amb la disciplina del xantatge a què els sotmet Rajoy”. I insisteix en la utilitat: “El que ens pot convertir en la veritable alternativa no és ser els més malastrucs i crítics amb l’estat de les coses, sinó demostrar que disposem de millors solucions per als problemes del país”.
Encara cal veure com evoluciona l’acord de l’SMI a mitjà termini, qui capitalitza la derogació de la Lomce o de la llei mordassa,i quant s’impliquen els socialistes en un acord pressupostari. Perquè pot passar que el litigi entre les tàctiques dissímils de Errejón e Iglesias no el dirimeixi Vistalegre sinó les veteranes tàctiques parlamentàries dels vells murris de la política.