Oblidem la tàctica de Fidel
Fidel Castro va morir el 25 de novembre passat, 57 anys després d’haver començat la revolució cubana i vuit anys després d’haver deixat la presidència en mans del seu germà Raúl Castro. Als anys seixanta del segle passat pràcticament tots els estudiants de la meva generació –i més els que vam tenir l’oportunitat d’estudiar a l’estranger– vam simpatitzar amb el castrisme fins que ens vam adonar que Fidel estava lligat de peus i mans a la dictadura soviètica.
Vaig tenir ocasió d’entrevistar-me amb Fidel Castro al palau de la Revolució, a l’Havana, el 1997, poc abans que Joan Pau II visités Cuba. Jo dirigia les relacions amb el Carib a la Comissió Europea, i vaig convèncer Castro que havia de fer gestos per alinear-se amb la resta dels països caribenys, que tenien relacions de cooperació amb la Unió Europea. La idea li va agradar, i es van arribar a iniciar converses perquè Cuba entrés al Grup de Països en Desenvolupament que rebien ajuts europeus. Les negociacions es van frustrar quan els països europeus vam votar contra la repressió política cubana a la Comissió de Drets Humans de l’ONU. Castro no va acceptar el que ell va considerar un afront, malgrat que necessitava l’ajuda europea després que la caiguda de l’URSS el privés dels recursos que havia rebut durant la guerra freda per anar exportant el seu model revolucionari socialista en diversos països llatinoamericans.
L’economia cubana no ha anat bé malgrat l’ajuda que des del 1999 va rebre d’Hugo Chávez, però Castro no va arribar a admetre mai els errors del seu govern en els fracassos econòmics que va collir i sempre va culpar d’aquells mals l’embargament decretat pels Estats Units i la posterior llei HelmsBurton.
La tàctica de Fidel va ser semblant a la que va practicar el general Franco, que quan hi havia problemes interiors buscava en “l’enemic exterior” el causant “d’els mals d’Espanya”, una cosa desgraciadament semblant al que ara veiem que practica l’independentisme català quan acusa el Govern de l’Estat –o “Madrid”– de tots els nostres mals.
Raúl Castro s’ha adonat que la tàctica del victimisme i l’acusació de l’“enemic exterior” practicada per Fidel no era útil de cara a garantir que Cuba progressés, i per això ha negociat un acord de diàleg polític i cooperació amb la UE i ha aconseguit que Obama hagi fet molts gestos d’obertura cap a l’Havana.
Aquesta evolució del castrisme ha de servir d’exemple a l’independentisme català. Donar la culpa a “Madrid” dels nostres propis problemes pot servir per aglutinar independentistes ara desunits i dissimular aquests problemes, però aquests problemes només es resoldran si ens governem millor i negociant al nivell que correspongui. Oblidem, doncs, el frontisme de Fidel i fem per arribar a acords mútuament satisfactoris.