La coalició virtual
Anem tots junts, i Rajoy el primer, pel camí de la tranquil·litat. Després d’un any, es comença a governar. El PSOE li fa al president el gran regal que semblava impossible: li torna la iniciativa política, que s’havia perdut en el marasme parlamentari. S’havia perdut tant que el Partit Popular només podia funcionar a còpia de vetos a les iniciatives del front opositor.
Setze vetos es van haver de posar a moltes altres iniciatives des que els diputats van prendre possessió dels escons. Es preveia un conflicte institucional permanent: el Congrés contra un govern feble, i el govern agafat als trucs constitucionals per esquivar la successió de derrotes fins que la paciència s’esgotés, Rajoy cridés “així no es pot continuar” i dissolgués les Corts després del maig.
Ara, com a mínim, es respira. El fantasma de la inestabilitat es dilueix en l’espessor dels pactes. El PSOE del “no és no” ha perdut el complex de col·laboracionisme amb la dreta que li havia injectat Podem, ha fet girar el seu transatlàntic, ha buscat en els arcans del seu pragmatisme i, com un prestidigitador, s’ha dit: Voilà! On hi havia l’obstruccionisme de Sánchez ha aparegut el colom del pacte d’inspiració Rubalcaba. On hi havia una collita nul·la de resultats, s’ha dit: presentem algun èxit a l’electorat. I ha trobat un govern que ha passat del corró de l’absoluta a tirar floretes i a la disposició a negociar. Diguin-me on s’ha de firmar, ha exclamat fins i tot Montoro. El meu regne per un acord!
I així s’ha acceptat una pujada del salari mínim que abans era heretgia. S’ha promès un dèficit més gran de les autonomies, que abans era anatema. I hi haurà aprovació del sostre de despesa. Des de la Lomce fins a la llei mordassa, tot es posa a revisió sense gran rebuig del poder. Sáenz de Santamaría, la propietària dels entrellats, la dissenyadora d’estratègia i administradora dels recursos –ja funciona també com a vicepresidenta econòmica– no rebutja res per principi. Ni tan sols rebutja que es parli de reformar la Constitució, almenys fins que Podem plantegi formalment aquesta reforma com un procés constituent i els nacionalistes/independentistes diguin que no hi ha consens sense reconeixement del dret a decidir. Amb aquestes prevencions, no és fàcil recordar un temps de més versatilitat. I menys en el partit que presumeix de més fermes conviccions. Miracles de l’estat de necessitat. Aznar deu estar passant del desconcert a la sorpresa.
Ben mirat, des que el govern va deixar d’estar en funcions, el que ha sorgit a Espanya és una cosa que recorda vagament la gran coalició, però sense repartiment de poltrones. L’únic que es reparteixen són cartes que es puguin presentar a l’electorat. Els del PP, com a pactistes. Els del PSOE, com a partit útil, capaç d’aconseguir resultats des d’una oposició constructiva, i perdó pel tòpic. El futur d’aquesta coalició no el decidiran ni Rajoy, ni la gestora, ni Díaz, ni Rubalcaba. El decidiran els baròmetres del CIS: si li tornen vots al PSOE, llarga vida al nou consens. Si els continuen passant a Podem, s’acaba la lluna de mel.