El món segons Fillon
La política exterior francesa es divideix principalment entre gaullo-mitterrandistes, d’una banda, i atlantistes i occidentals (neoconservadors), de l’altra. No divideix els socialistes d’esquerra dels republicans de dreta: aquesta fractura travessa els corrents polítics. François Fillon –que va guanyar diumenge passat les primàries de la dreta republicana– està clarament en una òptica gaullo-mitterrandista.
D’acord amb els occidentalistes, França pertany principalment a una família: atlantista ahir, occidental avui. Si sorgeix una amenaça, s’ha de fer bloc; fa temps va ser en nom de la lluita contra la Unió Soviètica, avui per defensar un Occident amenaçat per una possible amenaça russa i/o xinesa o islamista. Els gaullo-mitterrandistes creuen, tot i això, que França no es pot diluir en una única família atlantista o occidental. Ha de demostrar la seva independència per avançar les seves pròpies solucions i, en aquest sentit, no es limita a incorporar els arguments dels Estats Units.
Per tant, François Fillon pertany a la línia gaullo-mitterrandista de la diplomàcia francesa. La seva prioritat és la independència de la política exterior francesa més que una alineació d’absoluta solidaritat, sinònim d’alineament amb els Estats Units. No és del tot exacte, com diuen els oponents, que s’alineï amb Vladímir Putin. Per descomptat no practica un Russian bashing com es fa en els cercles de Washington o de l’OTAN. Ja es deia a començaments dels anys seixanta que De Gaulle feia el joc a la Unió Soviètica, quan es va dignar a establir relacions amb Moscou per tenir marge de maniobra vis-avis de Washington. França es va considerar llavors aliada, però no alineada amb els Estats Units. François Fillon havia expressat les seves reserves sobre la tornada a les estructures militars integrades de l’OTAN. La relació amb Rússia encara divideix fortament els polítics i els experts de la diplomàcia francesa.
Fa poc, François Fillon em va concedir una entrevista sobre la política exterior francesa en el número cent de La Revue Internationale et Stratégique, on va declarar en particular que França continua sent una gran potència, però amb una fractura creixent entre el seu activisme internacional i la seva fragilitat interna. Per exemple, li resultava sorprenent que alguns hagin pogut retreure-li que consideri Rússia com un “soci internacional que cal respectar”. “El general De Gaulle discutia amb Stalin, però seria de mala educació parlar amb Vladímir Putin?”, es va preguntar. “Realpolitik s’ha convertit en una mala paraula, com si s’hagués oblidat que les relacions internacionals també van ser dictades per l’interès nacional i amb subjecció a una profunda dialèctica. S’entén que podríem tenir diferències amb Moscou sobre molts temes, però és d’interès comú que treballem junts”.
La seva posició en el conflicte palestinoisraelià és també una visió gaullo-mitterrandista. Per tant, em va dir: “Es pot desactivar completament aquest barril de pólvora sense avançar la pau entre Israel i Palestina? No! Aquest conflicte és la mare de totes les frustracions”. Així doncs, discrepava dels més ardents partidaris d’Israel que volen minimitzar la importància d’aquest conflicte.
Les seves posicions recents sobre el terrorisme gihadista són dignes d’anàlisi. Reprèn els elements del llenguatge dels neoconservadors, evocant una “Tercera Guerra Mundial” i que un desafiament terrorista seria de la mateixa naturalesa que l’amenaça nazi en el passat. És de suposar que si el risc terrorista és innegable, no obstant això, no és una amenaça existencial per a les nostres societats. Potser François Fillon ho va esmentar per deixar sense espai polític a qui ell considerava el seu principal rival, Nicolas Sarkozy. Potser volia estar en línia amb les preocupacions del públic i els mitjans. La diferència és que agita aquesta amenaça per defensar un acostament, no a Washington, sinó a Moscou. “En el terreny polític la prioritat és vèncer l’Estat Islàmic, no desmantellar el règim de Damasc”. D’altra banda, el prestigi de França a l’estranger és incompatible amb excessos islamòfobs d’alguns polítics i intel·lectuals francesos. Fillon no tindrà més remei que separar-se’n si vol que França sigui respectada i popular a nivell internacional.
El candidat de la dreta francesa defensa una política exterior que marqui distàncies amb els Estats Units